L’escultura també va seguir els models de l’antiguitat clàssica en la recerca de l’ideal de bellesa, que neix de l’exploració de la natura. És a dir, l’escultura renaixentista, partint del pensament humanista, considera que l’ésser humà és l’eix de la natura i a la vegada l’obra més perfecta.
Per això l’escultura renaixentista va prestar molta importància a les proporcions harmòniques del cos i als estudis anatòmics dels personatges recorrent al cànon clàssic. Aquest fet es va reflectir en la proliferació de les representacions de cossos nus, que permetien els artistes representar de manera ben definida l’anatomia humana.
Altres gèneres que van experimentar un gran desenvolupament en el Renaixement van ser el retrat i l’escultura eqüestre. En els dos casos, les figures es representaven idealitzades, amb cossos i trets plens de bellesa, malgrat que també s’intentava plasmar la personalitat del personatge retratat.
La majoria de les escultures, tal com passava en l’antiguitat clàssica, es construïen en bronze o marbre.
El primer escultor renaixentista va ser Lorenzo Ghiberti (1378-1455). Les seves portes del baptisteri de la catedral de Florència estaven decorades amb relleus de bronze en els quals l’artista va aplicar les lleis de la perspectiva per donar profunditat a les escenes representades.
En qualsevol cas, el gran escultor del Quattrocento va ser el florentí Donatello (1386-1466), que va plasmar a la perfecció l’ideal de l’escultura d’aquest període en les seves obres tot expressant elegància i una vitalitat desconeguda fins aleshores en escultures com ara el David de bronze, les escultures de marbre per a la catedral de Florència, el Profeta Habacuc i l’estàtua eqüestre de Gattamelata.
L’escultor més important del Cinquecento, considerat la culminació de l’escultura renaixentista, va ser Miquel Àngel Buonarroti (1475-1564), el gran artista del focus romà. Va ser un escultor excepcional que en les seves obres va començar a abandonar alguns dels principis del quatre-cents per trencar amb el respecte a les proporcions i a l’equilibri en benefici de l’expressió de sentiments i la majestuositat. D’entre les seves obres més representatives destaquen la Pietat, el David i sepulcre inacabat del papa Juli II, en el qual destaca la figura del Moisès.
