En el tombant de segle, a l’esquerra socialista va aparèixer una ala revolucionària minoritària que criticava els objectius reformistes de la majoria dels socialistes i creia en la revolució proletària com a únic mitjà per assolir els objectius de la societat socialista. Els principals dirigents d’aquest sector van ser Rosa Luxemburg a Alemanya i Lenin a Rússia, encara que les seves posicions no eren totalment coincidents. La primera escissió d’aquesta ala esquerrana dels partits socialistes tindria lloc a Rússia, el 1903, amb el fraccionament del partit en dos blocs: bolxevics (revolucionaris) i menxevics (socialdemòcrates).
Extracte de El nostre programa de Lenin (1903):
La doctrina de Marx va establir les veritables tasques d’un partit socialista revolucionari. Els socialistes no hem de participar en conciliàbuls de plans de reestructuració de la societat ni ens hem d’ocupar de predicar als capitalistes i als seus acòlits la necessitat de millorar la situació dels obrers. Els socialistes hem d’organitzar la lluita de classes del proletariat i dirigir aquesta lluita, que té com a objectiu final la conquesta del poder polític per part del proletariat i l’organització de la societat comunista.
I ara ens preguntem:
Què han aportat de nou a aquesta doctrina els renovadors que han fet tant d’escàndol reunint-se al voltant del socialista alemany Bernstein? Res de res; us ho puc ben assegurar. No han fet ni un pas en la ciència que ens van deixar Marx i Engels […]. No han fet altra cosa que replegar-se […] i predicar al proletariat, en comptes de la doctrina de la lluita, la de les concessions als enemics del proletariat […].
