Els arquitectes del Renaixement van buscar el domini de l’espai introduint-hi elements simples, proporcionats i ordenats, que havien de contribuir a crear una distribució racional dels espais. Amb aquest objectiu recuperarien els elements clàssics: arcs de mig punt, frontons, voltes de canó, cornises, cúpules i columnes clàssiques (bassades en els ordres dòric, jònic i corinti).
Aquests elements van acabar substituint completament les formes gòtiques de la baixa edat mitjana. Ara els edificis serien més petits i més baixos que els gòtics, perquè es volien adaptar a les proporcions del cos humà, eix humanista del Renaixement. És per això que els edificis es decoraven amb senzillesa i austeritat. En el seu conjunt, pretenien donar una sensació d’ordre i harmonia.
L’arquitectura del Quattrocento:
Entre els arquitectes del Quattrocento destaca la figura de Filippo Brunelleschi (1377-1446), el qual va obrir el camí als altres arquitectes renaixentistes per les seves innovacions estilístiques basades en les lleis de la geometria. Va ser considerat com el primer artista complet, perquè era arquitecte, pintor i escultor.
D’entre les obres de Brunelleschi sobresurten la cúpula de la catedral de Florència, la façana del Palau Pitti, l’Hospital dels Innocents, la capella Pazzi i esglésies com ara la de San Lorenzo o la del Santo Spirito, que es van convertir en models d’art renaixentista i van ser imitades en moltes altres construccions italianes i de la resta d’Europa.
Un altre arquitecte destacat del Quattrocento va ser Leon Battista Alberti (1404-1472), que va construir el palau Rucellai de Florència i l’església de Sant Andreu de Màntua.
L’arquitectura del Cinquecento:
En el segle XVI el gran centre de l’arquitectura renaixentista va traslladar-se a la ciutat de Roma, on es van construir edificis magnífics sota el grans mecenatge que els papes Alexandre VI, Juli II, Lleó X i Climent VII van exercir sobre les arts.
D’entre els grans edificis que es van construir en aquesta etapa a Roma va destacar la basílica de Sant Pere, de dimensions colossals i caracteritzada per la grandiositat i la senzillesa dels seus elements, en la qual van participar tres dels millors arquitectes d’aquell temps: Donato d’Angelo Bramante (1444-1514), que en va fer el primer projecte d’una església de clau grega (amb els braços iguals), amb voltes de mig canó i una cúpula al centre de la creu; Miquel Àngel (1475-1564), que va continuar les obres i en va modificar la cúpula tot erigint-hi una construcció impressionant; i Carlo Maderno (1556-1629), a qui devem la resta de l’edifici.
Un altre focus d’aquest període va ser la ciutat de Venècia, on es van construir esglésies i palaus fantàstics. A Venècia es va generalitzar un nou tipus de construcció civil, la vil·la, que era una casa de camp de l’aristocràcia. Andrea Palladio (1508-1580) va ser un dels arquitectes principals d’aquesta etapa, i va fer vil·les i esglésies molt importants a Venècia i pels voltants, com ara l’església del Redemptor.
