Ja en el segle XVII, París aniria convertint-se en la primera capital d’Europa, a més de seu de la més potent monarquia absoluta. Sota Lluís XIII (1610-1643) començava la gran època de França –le Grand Siècle–. El 1610 s’obrí mig segle ple d’aldarulls. La regent, Maria de Medicis, va deixar governar uns incapaços. Mancada de diners, la regent va convocar els estats generals el 1614, que no adoptaren cap decisió. Paral·lelament, la política pro-catòlica exasperà els protestants, que es revoltaren.
Lluís XIII cridà al govern el cardenal Richelieu, el qual intentà d’esclafar els protestants i els nobles i de reforçar el poder reial. Els protestants perderen els últims bastions. La repressió caigué sobre les grans figures del protestantisme francès (Montmorency). Els parlaments foren emmordassats i les revoltes populars foren esclafades (Croquants). Per consolidar la seva dictadura, Richelieu desenvolupà l’exèrcit i la marina, creà colònies, nomenà intendents i encarregà l’Académie de vigilar els intel·lectuals. Abocada a la guerra contra la monarquia hispànica, la corona mirà d’utilitzar la revolta catalana; però, desapareguts Richelieu i Lluís XIII (1643), la monarquia va passar per una situació crítica.
A París, Lluís XIII crearia durant el seu regnat noves fortificacions a la vora dreta del Sena per permetre l’expansió de la ciutat. Així, anirien apareixent nous barris que van anar substituint els antics camps agrícoles del faubourg Saint-Honoré, de l’Ile Saint-Louis, del Marais i del faubourg Saint-Germain. A més, Richelieu va fer-se construir el majestuós Palais-Cardinal (avui Palais-Royal) i Maria de Medicis va traslladar-se del Louvre al palau de Luxemburg com a domini personal. A més, el regnat de Lluís XIII i Richelieu va fer honor al nom d’absolutisme “il·lustrat” amb un important impuls a les lletres i les arts, permetent l’aparició de les primeres obres filosòfiques de Descartes (El discurs del mètode) o els drames en vers de Corneille.
El regnat de Lluís XIV, el Rei Sol (1643-1715), marcaria l’imaginari de la Grandeur francesa i de l’absolutisme francès. Un aixecament popular (la Fronda, 1648-53) contra el seu ministre, Mazzarino,durant la seva minoria d’edat motivaria el canvi del palau reial cap a Versalles, definitiu des de 1682. A Versalles moriria el Rei Sol després de 72 anys de regnat.
El cardenal Mazarino va continuar amb la política de Richelieu i el fisc s’afeixugà; aleshores es produí l’explosió de la Fronda, que fracassà a causa de la divisió dels parlamentaris i de la por dels nobles davant els moviments populars. Mazarino restablí un poder fort, però França restà arruïnada per la guerra. La victòria permeté l’annexió d’Alsàcia, l’Artois i, al sud, les terres rosselloneses, el 1659, pel tractat dels Pirineus. En morir Mazarino (1661), començà el regnat personal de Lluís XIV, que significà el triomf de la monarquia absoluta.
Exercint una autoritat indivisa, el rei va envoltar-se d’un personal bàsicament burgès. Els estats provincials foren reduïts al silenci; els intendents venien a ésser “el rei a la província”. L’exèrcit esdevingué un dels fonaments del règim, gràcies a Louvois. Quant a les finances, Colbert, el favorit del rei, va establir una comptabilitat rigorosa i va imposar un dirigisme industrial i el proteccionisme. A més, foren creades arreu companyies de comerç i foren fundades colònies (Louisiana). Desitjós d’un règim de prestigi, de cara a la glòria, el rei féu construir el palau de Versalles, que arruïnà l’estat i aïllà el sobirà. Aquest regnat fou sotraguejat per una sèrie de revoltes populars, ofegades cruentament. La revocació de l’edicte de Nantes (1685) intentà d’eliminar els protestants, cosa que provocà la revolta occitana dels camisards (1702-10).
El Rei Sol va intentar convertir-se en l’amo d’Europa (ho prova la seva política de mecenatge), però no comprengué que el poder havia d’ésser també militar i terrestre, tant com comercial, colonial i marítim. Així, a partir del 1667 es produïren un seguit de guerres ruïnoses. Això permeté l’annexió del Franc Comtat i de Flandes, de completar la d’Alsàcia (1681) i l’ascensió d’un Borbó al tron d’Espanya, però el regnat acabà amb una colla de fracassos. França restà aïllada, amb una situació econòmica desastrosa. Les revoltes es multiplicaren, igualment com les crítiques contra el règim, de manera que, en morir el rei (1715), el país, segurament, se sentí més alleujat que no pas entristit.
Tot i la marxa de la monarquia de la capital, París no deixaria de créixer (arribant als 500.000 habitants) i es mantindria com a centre intel·lectual del país. Les construccions majestuoses van prosseguir sota l’autoritat de Jean Baptiste Colbert, únic administrador i governador de la capital, que va recórrer, entre d’altres, a l’arquitecte François Mansart.
Daten del finals del segle XVII, l’inici de la construcció dels amplis bulevards, la columnata del Louvre (que marca l’inici de l’estil clàssic en oposició al barroc italià), els Invalides, l’Observatori, l’Hospital de la Salpêtrière, les portes de Saint Denis i Sant Martí, els jardins de les Tuilleries y la manufactura dels Gobelins. A més, Colbert introduiria, el 1663, el primer sistema d’enllumenament de la ciutat, il·luminant amb 6.000 llànties d’oli les nits parisenques. Colbert també reforçaria el cos de policia i introduiria el cos de carters. Aquesta opulència arquitectònica contrastava fortament amb el París popular on es vivia en condicions d’amuntegament i misèria.
