L’anarcosindicalisme va manifestar-se com l’oposició entre els corrents violents que havien monopolitzat l’acció anarquista els darrers decennis. Refusava les accions individuals i violentes i creia que, mitjançant els sindicats, els treballadors eradicarien el capitalisme i crearien una societat sense classes on la propietat seria de les col·lectivitats obreres. Aquest corrent va establir els trets essencials del sindicalisme revolucionari: apoliticisme, defensa de l’acció directa dels treballadors (negociacions entre obrers i patrons sense mediacions) i vaga general revolucionària per assolir la societat sense classes.
Extracte de la Carta d’Amiens (1906):
[…] La Confederació General del Treball [CGT] reuneix tots els treballadors conscients de la lluita que cal dur a terme per tal d’abolir el treball assalariat i la patronal. El Congrés considera que aquesta declaració és un reconeixement de la lluita de classes.
El sindicalisme persegueix la coordinació dels esforços dels treballadors, l’augment del benestar dels obrers mitjançant la consecució de millores immediates, com ara la disminució de les hores de treball, l’augment dels salaris […]. Ara bé, aquesta lluita és tan sols un aspecte de la tasca del sindicalisme, ja que aquest ha de preparar el camí per a l’emancipació completa, que tan sols pot realitzar-se mitjançant l’expropiació capitalista, i preconitza com a mitjà d’acció la Vaga General. A més, considera que el sindicat, avui agrupació de resistència, serà en el futur l’agrupació de producció i de repartiment, base de la reorganització social […].
El Congrés declara que, a fi que el sindicalisme aconsegueixi la màxima efectivitat, l’acció econòmica ha d’executar-se directament contra la patronal. Les organitzacions confederades no s’hauran de preocupar dels partits i de les sectes que, des de fora, persegueixen amb tota llibertat la transformació social.
