El creixement i la renovació industrial de la segona meitat del segle XIX va suscitar noves necessitats d’ordre financer. Les indústries exigien capitals cada cop més abundants, així com una més gran facilitat a l’hora de fer els pagaments, per la qual cosa els bancs van assolir un protagonisme sense precedents fins aquell moment.
L’ús dels mitjans bancaris d’intercanvi (xecs, lletres, pagarés…) va ampliar-se en detriment de la circulació de bitllets i el nombre de dipòsits bancaris va créixer, així com les agències bancàries que van multiplicar-se tot estimulant l’estalvi i la inversió. Els bancs van conèixer també un procés de concentració paral·lel al de la indústria, donant lloc a l’aparició de poderosos consorcis bancaris que abastaven un àmbit mundial.
D’altra banda, els bancs van assolir un paper preponderant com a subministradors de capital a les indústries. La participació dels bancs en la indústria es va fer a través dels anomenats bancs de negoci, cada vegada més especialitzats en el préstec a llarg termini a empreses i que negociaven en la borsa amb valors industrials.
Però cada cop més, els bancs van voler supervisar la marxa de les indústries on havien arriscat el capital a la vegada que la indústria necessitava de la vinculació a un banc o un grup de bancs per garantir la disponibilitat de capital. D’aquesta manera, va iniciar-se un procés de fusió del capital bancari i l’industrial donant lloc al naixement del capitalisme financer. Així, un mateix grup de capitalistes tenia a les seves mans, de manera conjunta, els fils de la indústria i la banca.
D’aquesta manera descrivia les relacions entre la banca i la indústria en el tombant de segle l’economista Robert Franz en la seva Història estadística de la banca germànica (1910):
Raons tècniques i econòmiques […] tendeixen cada vegada més a produir la creació de grans concentracions industrials, combinant la producció de primeres matèries amb la de béns manufacturats, i semielaborats. Aquest desenvolupament no hauria estat possible sense la corresponent organització dels mercats del diner i el crèdit, és a dir, sense poderosos bancs que estan en disposició d’aportar les necessàries transaccions financeres […].
El resultat és que en molts casos els bancs semblen posseir un poder de control sobre les corporacions industrials […].
Com a membres de les juntes directives de les corporacions industrials, els directors dels bancs estan sempre disposats a salvaguardar els interessos dels bancs […].
D’altra banda, amb l’objectiu de crear i mantenir relacions amistoses entre els bancs i les corporacions industrials, als directors d’aquestes últimes se’ls concedien places en les juntes directives dels bancs.
