De l’esclat demogràfic europeu va sorgir un important corrent migratori cap als nous països independents d’ultramar. Entre 1850 i 1914 prop de 36 milions d’europeus van emigrar, fonamentalment cap a Amèrica, mentre que cinc milions de russos van travessar els Urals per instal·lar-se a Sibèria. No tots van quedar’s-hi definitivament, tan sols uns 30 milions van optar per la expatriació definitiva.

La millora dels transports va facilitar l’emigració, fonamentalment la construcció dels grans creuers transatlàntics, que van escurçar la durada dels viatges i van reduir considerablement el cost. L’amplitud dels corrents migratoris, que van adquirir les proporcions més elevades en moments de recessió, va tenir unes causes fonamentals de caràcter econòmic, entre les quals cal destacar la superpoblació rural, els baixos salaris industrials i l’atur.

El congressista nord-americà F. L. Lingley a la seva obra Emigració europea. Estudis sobre l’emigració europea, especialment la que va anar als Estats Units (1890) explicava així els motius de l’emigració als italiana EUA:

Al voltant del 85% de l’emigració italiana als Estats Units prové del sud d’Itàlia, incloent-hi Sicília. La proporció de dones i infants creix cada any, i mostra una tendència a la residència permanent al nostre país […].

Del 80% al 90% de l’emigració italiana està integrada per la pagesia; la resta són sastres, sabaters i fusters, però no, per regla general, treballadors de primera classe […].

Les dures condicions de l’agricultura italiana no són l’única causa de l’emigració italiana. La superpoblació és una causa activa. Itàlia és el país més populós d’Europa, un 30% més poblat que França o Àustria. Els últims anys, Itàlia ha enviat als Estats Units aproximadament la mateixa proporció respecte de la seva població que el Regne Unit i Irlanda, però tres vegades més que la proporció alemanya […].

També hi va haver factors polítics, fet que explica l’increment de l’emigració alemanya desprès del fracàs de les revolucions de 1848 o l’èxode de jueus russos desprès dels pogroms de 1880-90.

Les expectatives d’uns països nous i pròspers, on es creia que era possible trobar feina, endegar nous negocis i enriquir-se amb facilitat, van encoratjar milions d’europeus a iniciar l’aventura d’ultramar. Ara bé, les seves condicions de vida molts cops no respondrien totalment a les seves expectatives.

D’aquesta manera descrivia les condicions de vida dels emigrants als EUA l’escriptor nord-americà Upton Sinclair a la seva novel·la La jungla (1905):

Uns quants dies d’experiència pràctica havien estat suficients per entendre clarament que aquest país de salaris elevats era també el dels preus elevats i que el pobre era tan pobre aquí com a qualsevol altre lloc del món.

Anna (una vella llogatera lituana que hi havia emigrat feia temps) tenia un apartament de quatre habitacions en un d’aquells miserables edificis de dues plantes que es troben a Chicago darrere dels Stock Yards.

Algunes d’aquestes pensions eren regentades per particulars i d’altres per cooperatives. El seu grau d’explotació era realment excessiu. Hi havia una mitjana de sis llogaters per habitació, però alguns cops se n’hi reunien tretze o catorze, la qual cosa indicava que eren cinquanta o seixanta persones en un apartament i en unes condicions insuportables.

Cadascun dels ocupants portava el seu mobiliari, és a dir, normalment un matalàs i la roba del llit. Els matalassos estaven arrenglerats sobre el parquet i a l’habitació no hi havia res més que una estufa.

Era molt freqüent que dos homes convertissin el mateix llit: el que treballava de dia l’utilitzava durant la nit, i el que treballava de nit hi dormia durant el dia.

No tots els països europeus van participar de la mateixa manera en els corrents migratoris. A la primera meitat de segle l’emigració provenia fonamentalment dels britànics i els irlandesos que emigraven cap als Estats Units, el Canadà i Austràlia. A la segona meitat del XIX el pes dels immigrants eslaus i llatins va créixer considerablement, així com el flux migratori cap a Amèrica del Sud, on van dirigir-se fonamentalment espanyols, portuguesos i italians. Entre 1840 i 1900 els EUA van rebre més de 15 milions de persones, bàsicament britànics, irlandesos, escandinaus i italians.