En general, les monarquies autoritàries que va anar configurant-se a Europa des del segle XV van tenir una política internacional força agressiva, destinada a augmentar els territoris i les rendes. Aquest tipus de política també es va donar en el cas dels Reis Catòlics.
Així, el rei Ferran va ser l’encarregat de dirigir les relacions internacionals dels regnes de Castella i Aragó amb la idea de convertir els seus Estats en una gran potència política i militar al Mediterrani.
L’ocupació del sud d’Itàlia. El primer objectiu d’aquesta política va ser l’ocupació del Regne de Nàpols, que des del rei Alfons el Magnànim havia estat vinculat a la Corona d’Aragó. Aquest fet va ser qüestionat a finals del segle XV per la monarquia francesa (per qüestions d’herència) i, d’aquesta manera, França va llançar-se a la conquesta d’aquest regne.
En conseqüència, Carles VIII i més tard el seu successor, Lluís XII, van intentar d’ocupar Nàpols. Ferran d’Aragó no podia permetre aquesta intromissió i, sota el pretext que aquest regne era feudatari de la Santa Seu, va esclatar la guerra entre les tropes castellanes i aragoneses, d’una banda, i les franceses, de l’altra. El resultat de la guerra va ser favorable a Ferran, que el 1504 va incorporar el Regne de Nàpols al conjunt dels seus Estats aragonesos.
Les conquestes del nord d’Àfrica. Els Reis Catòlics també van intentar de controlar el nord d’Àfrica i van intervenir als actuals territoris del Marroc i Algèria. Els barbarescos, que habitaven aquesta zona, acostumaven a practicar la pirateria al mar, amb la qual cosa amenaçaven la circulació de les naus comercials catalanes i valencianes, així com les costes andaluses.
En conseqüència, l’any 1497, els castellans van conquerir Melilla. I, a partir del 1505, van organitzar-se diferents expedicions per ocupar alguns ports al nord d’Àfrica. El resultat d’aquesta política va ser la conquesta d’Orà i Bugia (1509) i la submissió del rei d’Alger el 1510.
L’herència de la monarquia dels Reis Catòlics. La reina Isabel de Castella va morir el 1504, fet que va estar a punt de suposar la fi de la unió dinàstica. Segons els drets dinàstics, la Corona de Castella corresponia a la seva filla Joana, anomenada la Boja, mentre que Ferran s’havia de retirar als seus dominis aragonesos.
Però, a causa d’una malaltia mental de Joana que la incapacitava per a exercir com a monarca, la pròpia Isabel va nomenar Ferran com a regent de la Corona castellana fins que Carles, el fill de Joana i de Felip el Bell (nét de l’emperador Maximilià d’Àustria), fos major d’edat.
D’aquesta manera, a la mort del rei Ferran sense descendència en el seu nou matrimoni, Carles V va acumular una doble herència: la que procedia dels seus avis materns (Isabel i Ferran) i consolidava la unió dinàstica castellano-aragonesa i la que provenia dels seus avis paterns (l’emperador Maximilià d’Àustria i de Maria de Borgonya). Així, quan, a la mort de Ferran, Carles V va arribar al poder, el 1516, la Monarquia Hispànica es va convertir en el principal Imperi europeu.
