Una de les grans fites d’Isabel i Ferran, els Reis Catòlics, va ser aconseguir la unificació dels territoris peninsulars sota la autoritat reial ampliant força els seus territoris.
Per tal d’aconseguir-ho, van desenvolupar una intensa activitat diplomàtica i també bèl·lica que comportaria, com a principals conseqüències:
1. La conquesta del Regne de Granada, l’últim territori peninsular en poder dels musulmans. Al llarg de deu anys de combats, l’exèrcit dels Reis Catòlics va mantenir una dura lluita contra el Regne de Granada. Després de la Guerra civil castellana (1475-1479) es va reprendre la conquesta del Regne de Granada. Aprofitant que aquest regne es trobava en crisi dinàstica entre el soldà, el seu germà el Zagal i el seu fill Boabdil.
La guerra s’acabaria el 2 de gener de 1492 amb l’ocupació d’aquesta ciutat. La victòria en aquesta guerra va significar: l’aparició d’un exèrcit estructurat i professional, independent de la noblesa, que estaria format pels terços reals; l’aportació de grans recursos econòmics; i el repartiment dels territoris granadins entre senyors de la noblesa, apareixent així nous senyorius.
El Papa Innocenci VIII va concedir als Reis Catòlics el dret de Patronat sobre Granada i les illes Canàries, el que suposava el control de l’Estat en els assumptes religiosos.
2. Mitjançant el Tractat de Barcelona de 1493, Carles VIII de França va tornar a Ferran II d’Aragó el Rosselló i la Cerdanya, a canvi de la no-intervenció castellana en els afers italians. Tot i això, Ferran va acabar intervenint militarment a Nàpols.
3. El 1515, actuant Ferran com a regent de Castella un cop morta Isabel, els seus exèrcits, aprofitant el fet que Castella es trobava en guerra amb França, van envair el Regne de Navarra, Estat aliat dels francesos, i el van incorporar a la Monarquia Hispànica. El Regne de Navarra estava dividit en dos bàndols, agromontesos i beamontesos, cadascun partidari d’un rei distint. Els reis de Navarra van signar un tractat amb el rei de França per a poder-se defensar dels atacs constants del Regne de Castella. A causa del fet que els reis de Navarra van fomentar certes doctrines religioses que va disgustar el Papa, se’ls va concedir un una butlla d’excomunió.
El 1512 Ferran el Catòlic va demanar permís a Navarra, aliada natural de França, perquè les tropes castellanes passessin per Navarra per a atacar a França. La resposta negativa per part del rei navarrès va ser motiu suficient perquè Ferran el Catòlic ordenés al duc d’Alba l’ocupació de Navarra, demanant així ajuda als seus partidaris (els beamontesos) i, en menys d’un any, l’Alta Navarra es va incorporar a la Monarquia Catòlica. Només es va trobar certa resistència en alguns punts del sud, i la ciutat de Pamplona, la capital, va caure només en tres dies.
4. Finalment, els Reis Catòlics van dur a terme una política d’enllaços matrimonials amb els reis de Portugal. Per això, dues de les seves filles, Isabel i Maria, van casar-se, successivament, amb el rei portuguès.
D’altra banda, després de la conquesta de Granada, la uniformitat religiosa dels seus regnes va convertir-se en un objectiu prioritari per a la nova monarquia. Per aconseguir la unitat religiosa, la monarquia va reforçar el Tribunal de la Inquisició amb el consentiment papal. Aquest tribunal s’encarregava de vetllar pel manteniment de la puresa de la fe i de perseguir els heretges i els falsos conversos. Els condemnats a mort per aquest tribunal eren cremats a la foguera o executats amb el garrot.
Una butlla del Papa Sixt IV de 1478 va crear la Inquisició a Castella per a un control de la puresa de la fe, i més tard seria introduïda a la Corona d’Aragó. La Inquisició va esdevenir, per tant, l’única institució comuna per als dos regnes. Cal destacar la presència Tomás de Torquemada com a Inquisidor General.
El pas següent en la unificació religiosa va ser l’expulsió dels jueus. Primer es va instar aquests a convertir-se al catolicisme, i els qui no ho van fer van ser perseguits i, finalment, el 1492, van ser expulsats dels regnes hispànics. Es creu que en van marxar uns dos terços (unes 80.000 persones), convertint-se al catolicisme els altres. L’expulsió dels jueus va suposar una gran pèrdua econòmica per als dos regnes. Tot i això, els que van adoptar el cristianisme, anomenats conversos o judeoconversos, van patir una persecució inquisitorial molt dura, que va durar segles.
D’altra banda, als musulmans de Granada se’ls va garantir el manteniment de la seva religió i els seus costums. Però a partir del 1499 es van començar a imposar els bateigs obligatoris, fet que va comportar l’aparició de moriscos (musulmans batejats). Finalment, el 1502, després de la revolta de les Alpujarras, va obligar-se a tots els musulmans de Castella a ser batejats o a exiliar-se. La mesura es va aplicar posteriorment als regnes de València i d’Aragó. Poc a poc, els musulmans que es van quedar als territoris de les dues corones hispàniques després de 1492 (moriscs) van ser obligats a convertir-se, encara que van continuar més o menys d’amagat amb els seus costums i tradicions, fins que van ser expulsat definitivament l’any 1609.
El resultat d’aquesta acció de neteja religiosa va ser la creació d’un país de civilització cristiana i el començament de la identificació de pàtria i religió dins del context de la Monarquia Hispànica. La denominació de “Reis Catòlics” prové de la gran tasca que Isabel i Ferran van fer per a difondre el catolicisme i combatre els que tenien d’altres creences religioses, com jueus i musulmans. Aquesta denominació els va ser concedida pel Papa Alexandre VI l’any 1494, després d’haver acabat la conquesta de Granada.
