A partir del segle XIII, l’estil gòtic va introduir-se a Catalunya, estenent-se fins gairebé al segle XVII en algunes de les seves fórmules arquitectòniques i decoratives. Seria, però, a partir del segle XIV quan va sorgir una nacionalització d’aquest estil, creant-se un estil gòtic català amb personalitat pròpia
En el camp de l’arquitectura, el gòtic català assoliria un gran nivell tant en els edificis religiosos com en l’arquitectura civil i es caracteritzaria per la simplificació de les formes i dels continguts. Les noves construccions tindrien una acusada tendència cap a l’austeritat i a la unitat de l’espai interior. Les principals característiques de l’arquitectura del gòtic català suposen la introducció d’uns trets originals que fan d’aquesta una arquitectura única. Aquests serien:
- La presència de murs nus.
- L’ús de suports interiors i exteriors (pilars i contraforts) amb formes molt senzilles.
- Una decoració molt escassa i limitada a portals i finestrals.
- El predomini de cobertes simples (trams de volta de dues ogives), amb tendència a l’horitzontalitat.
- La introducció dels pilars i els campanars octogonals.
- L’existència d’espais interiors amplis i unitaris amb el predomini de les construccions d’una sola nau o amb tres naus gairebé de la mateixa alçada.
Les primeres manifestacions de l’arquitectura gòtica catalano-aragonesa cal cercar-les en els monestirs de l’ordre del Cister establerts a la Catalunya Nova cap al final del segle XIII: Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges, i a les seus de Tarragona i Lleida. Al segle XIII es van construir en aquest estil la catedral de Barcelona, la de Manresa, la de Tortosa i la de Mallorca. La plenitud del gòtic català, però, s’assoliria en el segle XIV amb la construcció de l’església de Santa Maria del Mar i el monestir de Pedralbes a Barcelona, l’església de Santa Maria de Montblanc, la seu de Manresa i la reformada catedral de Girona, entre d’altres.
Tanmateix, i de forma paral·lela a les edificacions religioses, va sorgir un estil gòtic civil i urbà caracteritzat per la construcció de palaus com la Paeria de Lleida. El creixement econòmic de les ciutats catalano-aragoneses als segles XIII i XIV va afavorir la construcció d’edificis relacionats amb el comerç, com les llotges (Mallorca, València, Barcelona) i les drassanes (Barcelona); i vinculats amb les institucions ( Palau Reial, Palau de la Generalitat, Sala de Cent, a Barcelona). També es van construir residències reials (Castell de Bellver, a Mallorca), nobiliàries (palaus del carrer Montcada, a Barcelona) i edificis assistencials (Hospital de la Santa Creu, a Barcelona).
El desenvolupament de l’escultura gòtica a Catalunya va veure’s limitat pel funcionalisme de l’arquitectura, fet que va subordinar-la a la sobrietat regnant en les noves construccions que a poc a poc van deixar de tenir decoració a les portalades i als timpans. Destaca l’abundància de retaules escultòrics religiosos sobre pedra o alabastre i sobretot l’escultura funerària, menys dramàtica que en d’altres països europeus. Les imatges mostren una clara evolució respecte al romànic, representant-se amb més naturalitat i suavitzant el gest i els rostres.
L’esplendor de l’escultura gòtica a Catalunya va començar al segle XIV amb la construcció dels panteons reials al monestir de Poblet (obra de Jaume Cascalls) i de Santes Creus i es mantindria al segle XV gràcies a les obres de Pere Joan (per exemple, el retaule major de la catedral de Tarragona i l’escultura de Sant Jordi que decora una de les façanes del palau de la Generalitat).
Finalment, la pintura va experimentar un extraordinari creixement, causat per una àmplia demanda d’origen eclesiàstic i, sobretot, civil. D’aquesta manera, la pintura és l’art que exemplifica més bé la riquesa, la sofisticació i el refinament de la societat catalana medieval. A través d’ella, la burgesia comercial i les institucions gremials van buscar plasmar la seva prosperitat immortalitzant-se mitjançant les obres dels artistes.
Els retaules de fusta van ser la principal manifestació de la pintura del gòtic català, tot i que encara subsistirien les pintures murals. La seva evolució, seguint la tendència marcada per les escoles europees i amb el focus principal d’irradiació a la ciutat de Barcelona (desplaçat cap a València en el segle XV), pot dividir-se en les següents etapes:
1. En una primera etapa, des de finals del segle XIII fins a la primera meitat del segle XV, va predominar la pintura lineal, d’origen francès, caracteritzada pel predomini del dibuix sobre la pintura, amb figures molt estilitzades i colors vius, com pot observar-se a les pintures del palau Aguilar.
2. Durant la segona meitat del segle XIV va implantar-se l’estil italo-gòtic amb Ferrer Bassa (monestir de Pedralbes), Ramon Destorrents i els germans Jaume i Pere Serra (retaule de Tots el Sants del monestir de Sant Cugat). En aquestes pintures s’aprecia un alt nivell de composició (fons arquitectònics o paisatgístics) i les figures presenten un gran realisme.
3. Durant el segle XV va introduir-se a Catalunya l’estil internacional, anomenat d’aquesta manera perquè era un recull d’elements de diferents països. Els seus principals representants van ser els mestres Lluís Borrassà i Bernat Martorell, en les obres dels quals podem observar un acurat estudi dels ambients i una gran tècnica (perspectiva-espai).
4. Finalment, cap a mitjans del segle XV, va arribar a terres catalanes la influència flamenca mitjançant les obres del pintor valencià Lluís Dalmau. En elles, com per exemple el retaule de la Mare de Déu dels Consellers, s’aprecien les tècniques de la pintura desenvolupada a Flandes, com l’ús de l’oli, el retrat, el detallisme i la gran importància que es dóna al paisatge i l’ambient. Dins d’aquest corrent també hem d’adscriure el pintor Jaume Huguet.
