Si bé en el camp polític, econòmic i social el període de la baixa edat mitjana va suposar una crisi generalitzada per a Catalunya, en l’àmbit de la cultura va succeir tot el contrari. Així, entre els segles XIII i XV les lletres catalanes va viure la seva particular edat d’or, per passar a l’estancament i la decadència en l’època moderna.
En el segle XIII la llengua catalana comença a articular una literatura de gran qualitat. La figura del mallorquí Ramon Llull (1232-1316) omple el món literari català durant aquest segle amb una extensa obra escrita en llatí, català, àrab i provençal.
L’obra de Llull, possiblement el primer autor universal en llengua catalana, va abraçar diferents camps que ultrapassaven el vessant estrictament literari. I és que per a Ramon Llull la literatura era un mitjà per a assolir els seus principals objectius de conversió dels infidels i de difusió de l’ideal cristià primitiu.
El seu pensament es troba exposat de forma extraordinària a la seva obra principal: el Romanç d’Evast i Blanquerna, una novel·la en la qual l’autor ens ofereix una visió del món mediterrani medieval del segle XIII com a conseqüència dels seus viatges de tasca missionera, tot propugnant un retorn a les arrels del cristianisme.
Però, més enllà de l’obra de Llull, els segles XIV i XV van ser, en contraposició a la crisi generalitzada al Principat, els més brillants en la producció literària de l’edat mitjana catalana tot abraçant una extensió i una qualitat sense precedents en els diferents generes literaris del període.
D’una banda, des de finals del segle XIII i en el segle XIV, en plena expansió de la Corona Catalano-aragonesa va desenvolupar-se el gènere de les cròniques històriques. La seva finalitat era deixar constància i a la vegada justificar determinats fets i accions polítiques. Les quatre grans cròniques van ser: el Llibre dels Feits de Jaume I, la Crònica de Bernat Desclot, la Crònica de Ramon Muntaner i la Crònica de Pere el Cerimoniós.
En el camp de la literatura religiosa, els autors dels segles XIV i XV van limitar-se a seguir el camí obert per Ramon Llull. Els autors més destacats d’aquest període van ser Francesc Eiximenis, Anselm Turmeda i Sant Vicenç Ferrer.
L’Humanisme també va fer-se el seu lloc a la literatura catalana baixmedieval amb l’obra de Bernat Metge (1390-1452) com a màxim exponent. La seva obra, que combinava prosa i vers, presenta la nova visió del món que arribava a través de les influències italianes tot deixant enrere els lligams medievals.
En el camp de la poesia, a partir de la base de la literatura trobadoresca provençal, la evolució poètica va culminar en el segle XV amb la figura del valencià Ausiàs March (1400-1459) el qual, en la seva obra, se separa de la poètica trobadoresca més pel que fa a la temàtica que no a la forma, tot presentant-nos un nou tractament de la dona, diferent a la idealització amb què va ser tractada pels trobadors i a la sublimació espiritual de la dona dels poetes italians Dante i Petrarca.
Finalment, els valors feudals de la cavalleria (defensa de la religió, protecció dels febles, fidelitat al rei) van tenir la seva projecció en l’exitós gènere de les novel·les de cavalleries. A Catalunya aquestes es concreten en dues obres extraordinàries: l’anònima Curial e Güelfa i, sobretot, Tirant lo Blanc del valencià Joanot Martorell (1413-1468) que es considera per molts autors com la primera novel·la moderna d’Europa.
