Ferran I (1412-1416). El primer rei Trastàmara va seguir una política d’acostament a la noblesa catalana (sobretot quan el seu rival en la successió Jaume d’Urgell es va revoltar contra ell) promulgant la constitució “Com a molts entenents”, en la qual acceptava les reivindicacions senyorials en contra dels remences.
Durant aquesta fase va cedir a la pressió de les Corts i va consolidar el sistema polític del pactisme, pel qual el poder reial quedava limitat per l’acció de les Corts i de la seva delegació permanent, la Generalitat.
No obstant això, un cop va haver derrotat a Jaume d’Urgell, la seva política interior va tendir a reforçar el poder del monarca, fet que va provocar l’aparició de conflictes com el que va mantenir amb el conseller de Barcelona Joan Fiveller, quan el rei va negar-se a pagar l’impost del vectigal. Aquest era un tribut que tothom, també el monarca, havia de pagar per la carn comprada a Barcelona i Ferran I no va tenir més remei que veure’s obligat a satisfer-lo.
La seva política exterior va ser favorable als interessos comercials de Catalunya. Va reforçar el domini català sobre Sardenya i Sicília, revoltades durant l’interregne, i va cercar acords diplomàtics amb Egipte i el nord d’Àfrica que van afavorir la penetració comercial catalana.
Alfons IV el Magnànim (1416-1458). A la mort de Ferran d’Antequera va pujar al tron el seu fill Alfons el Magnànim. Amb ell Catalunya va assolir la seva màxima expansió mediterrània, amb la incorporació del Regne de Nàpols, mentre que a l’interior apareixien greus problemes econòmics i socials, exponents de l’esgotament al que s’estava arribant.
Alfons IV va realitzar una política imperialista al Mediterrani. Va pacificar Sardenya (on els sards s’havien revoltat novament), va intentar ocupar Còrsega (illa controlada per Gènova), va conquerir Nàpols (enfrontant-se a Venècia, Florència i el Papat) i va provar d’estendre la seva influència als Balcans i a Rodes i Xipre enfrontant-se a Egipte.
Aquest imperialisme va resultar, tanmateix, negatiu per als interessos catalans, ja que va suposar un gran esforç econòmic en un moment en el qual els recursos dels seus súbdits estaven força malmesos. A més, aquesta política no responia als interessos mercantils dels catalans sinó a la causa dinàstica dels Trastàmares.
A Catalunya el rei va topar amb la noblesa i amb l’oligarquia barcelonina per causes diverses:
1. La castellanització de la cort.
2. El seu suport als pagesos de remença, amb la intenció de debilitar la noblesa i així enfortir el poder monàrquic.
3. El seu suport als menestrals barcelonins (la Busca) en la lluita que els enfrontava a l’oligarquia barcelonina (la Biga) pel control del govern municipal.
Davant d’aquests problemes, Alfons el Magnànim va respondre abandonant Catalunya i traslladant-se a Nàpols, on va passar vint-i-vuit anys dels quaranta-dos que va durar el seu regnat, voltat d’una cort renaixentista. Aquest absentisme va agreujar la situació interna catalana i va preparar el camí cap a la guerra civil que va esclatar durant el regnat del seu germà Joan II.
Joan II i la Guerra Civil Catalana (1458-1479). En morir Alfons el Magnànim sense descendència legítima, el seu germà Joan II, rei de Navarra, va succeir-lo en el tron de la Corona d’Aragó, i el seu fill il·legítim Ferran va succeir-lo en el regne de Nàpols.
Joan II era un rei impopular entre les capes dirigents de Catalunya, on ja havia estat actuant com a lloctinent des de 1454, per haver abonat la política filoremença del seu germà i haver ajudat la Busca en la seva lluita contra la Biga a la ciutat de Barcelona.
L’enemistat entre el monarca i l’oligarquia catalana va incrementar-se encara més amb motiu de la pugna que mantenien pel Regne de Navarra Joan II i el seu fill Carles de Viana. La rivalitat va anar tan lluny que, fins i tot, Joan II va empresonar el seu fill, fet que va ser considerat il·legítim per les autoritats catalanes, ja que Carles de Viana era considerat l’alternativa a l’autoritarisme del seu pare.
Per la concòrdia de Vilafranca de 1461, es confirmava el triomf del príncep Carles de Viana. Per l’acord, el monarca conservava en teoria la plenitud de la potestat reial, però sense intervenció efectiva, i no podia entrar a Catalunya sense el permís de la Diputació del General i es nomenava lloctinent reial del Principat a Carles de Viana.
La concòrdia establia de fet un règim constitucional, però la mort de Carles de Viana, el 1461, si bé va suposar un respir momentani per a Joan II, va precipitar els esdeveniments cap a una guerra civil contra el rei. Així, el 1462, esclatava una guerra que es perllongaria per un espai de deu anys.
La guerra va ser resultat de l’actitud dels Trastàmares, entossudits a imposar l’autoritarisme monàrquic a Catalunya, però també la conseqüència de les agitacions socials del camp català, del conflicte barceloní i, en general, de la greu crisi econòmica que envoltava el Principat.
Durant els deu anys que va allargar-se la guerra civil podem distingir les següents etapes:
Aliança entre Joan II i Lluís IX de França. Davant l’hostilitat de la Generalitat, Joan II va cercar l’ajuda militar del rei francès, el qual va acceptar l’oferiment per tal d’assolir els comtats del Rosselló i la Cerdanya.
La destitució de Joan II. L’aliança amb França va provocar que la Generalitat considerés Joan II enemic públic i el desposseís de la corona, la qual va ser oferta al rei castellà Enric IV, enemic de Joan II.
Durant 1462-1463, la guerra va inclinar-se a favor dels interessos de Joan II, amb èxits militars com la presa de Tarragona i Perpinyà, i diplomàtics com la sentència arbitral de Baiona, per la qual Enric IV renunciava al tron català a canvi d’algunes places a Navarra (Estella i la seva comarca) i la concessió d’un perdó general als catalans.
El regnat de Pere de Portugal (1464-1466). Després de la renúncia del rei castellà a Baiona, Pere de Portugal va ser proclamat com a nou monarca català, el qual no va arribar a entendre’s mai amb la noblesa catalana i va ser incapaç d’aturar els atacs de Joan II, que van suposar les conquestes de Lleida, Vilafranca del Penedès i Tortosa.
El regnat de Renat d’Anjou (1466-1472). En morir Pere de Portugal, el balanç de la guerra es presentava favorable als interessos de Joan II, el qual va oferir la pau a la Generalitat. Aquesta, però, va rebutjar l’oferta d’armistici i va proclamar nou rei a Renat d’Anjou, amb la intenció de trencar l’aliança entre Joan II i Lluís IX. Però aquest nou intent tampoc va ser positiu pels interessos bèl•lics dels catalans, tot i que alguns èxits inicials van aconseguir retardar el final de la guerra.
La capitulació de Pedralbes de 1472. Aquesta capitulació va posar fi a la guerra civil catalana. Joan II concedia un perdó general (alliberament de presoners, sobreseïment de causes judicials pendents, anul·lació de sentències) i, a canvi, les institucions catalanes reconeixien de nou a Joan II com a rei, amb el compromís d’aquest de respectar el pactisme.
Les conseqüències de la guerra van ser importants al Principat. Les despeses i les destruccions generalitzades pel conflicte van gravar encara més la malmesa economia catalana, i van aguditzar la crisi que ja patia el país. A més, els comtats de Rosselló i la Cerdanya van romandre en mans de França i el conflicte dels remences, revoltats durant la guerra a favor de Joan II, encara no va ser resolt.
A la mort de Joan II, el 19 de gener de 1479, el seu hereu, Ferran el Catòlic, es trobaria amb un regne econòmicament esgotat i amb importants qüestions encara per resoldre.
