Les dificultats econòmiques per les quals va travessar Catalunya durant el segle XV van traduir-se en conflictes socials com el dels remences al camp o el de la Busca i la Biga a la ciutat de Barcelona.

El control del govern de la ciutat de Barcelona era molt important no només per a la defensa d’uns determinats interessos, sinó perquè des de Barcelona es podia influir en els monarques i en les Corts. Resulta evident, doncs, que la Biga volgués mantenir el seu monopoli municipal i que la Busca intentés per tots els mitjans trencar-lo.

La Busca representava els interessos d’un sector dels mercaders (els que es dedicaven a l’exportació), dels artesans (mestres dels gremis més importants de la ciutat), i dels menestrals dels gremis. La Busca, (l’astella, en oposició a la Biga) aspirava a controlar el govern municipal per fer complir els privilegis, llibertats i costums de Barcelona.

El programa de la Busca per a superar la crisi econòmica es recolzava en tres punts: la devaluació de la moneda per a facilitar les exportacions; l’aplicació de mesures proteccionistes orientades a afavorir la producció industrial catalana; i la democratització del govern municipal.

La Biga, per la seva banda, representava els interessos de l’oligarquia urbana (ciutadans honrats) i dels grans mercaders dedicats a la importació d’espècies i de blat. La Biga, en analogia amb la peça de fusta que aguanta un edifici (la ciutat), es considerava, actuava i vivia com un grup nobiliari, tenien terres, castells i drets senyorials i vivien de les rendes. Tenien el control del poder municipal i s’oposaven als sectors vinculats a l’economia productiva.

Des de la Biga s’oposaven al programa buscaire perquè una devaluació monetària perjudicaria els seus interessos econòmics per les inversions realitzades en béns immobles (finques urbanes, terres) i títols de deute municipal. A més, consideraven que el proteccionisme propugnat per la Busca limitaria les seves activitats comercials basades en les exportacions.

El conflicte barceloní va aguditzar-se a causa de la intervenció reial, interessada a participar en tots allò que portés a un afebliment dels grups socials més poderosos.

Tot i això, inicialment, entre la Busca i la Biga, Alfons el Magnànim mantindria una postura ambigua, ja que d’una banda necessitava diners i els acceptaria tant de buscaires com de bigaires i d’altra banda, aspirava a imposar la seva autoritat en les Corts i sobre la noblesa.

El Magnànim era conscient de la coincidència d’interessos amb els buscaires al compartir el mateix enemic conjuntural: l’oligarquia urbana, oposada tant a les pretensions preeminents de la monarquia com a la política reformista dels buscaires.

Tal com estava conformat el sistema d’elecció dels càrrecs municipals, resultava impossible l’accés dels membres de la Busca, a menys que hi hagués una intervenció reial. Així, el 30 de novembre de 1453, Galceran de Requesens, governador de Catalunya durant el regnat d’Alfons el Magnànim, va facilitar la instal•lació de la Busca en el poder municipal. El lloctinent general va suspendre les eleccions a consellers i va nomenar una nova conselleria buscaire.

D’aquesta manera s’iniciava una etapa de set anys durant la qual els buscaires van aplicar el seu programa econòmic sense assolir bons resultats. Van implantar-se les mesures tradicionalment reivindicades pels buscaires: mesures proteccionistes, defensa del comerç marítim (acta de navegació de 24 d’agost de 1453), devaluació de la moneda (decretada el 4 de gener de 1454), sanejament de l’administració municipal (rebaixa dels sous dels funcionaris i investigació de fraus i corrupció dels bigaires), tot amb l’objectiu d’afavorir els productes propis enfront dels importats.

Malgrat tot, el programa de canvis buscaire no va tenir èxit a causa de l’oposició aferrissada de la Biga. A més, la Biga va aconseguir el suport de l’oligarquia rural i la noblesa laica que havien estat perjudicats pel fet remença, reforçant-se per plantar cara a la monarquia que havia desafiat els seus privilegis.

El fracàs de la Busca, amb la consegüent pèrdua de suport popular, i les pugnes entre Joan II i el seu fill Carles de Viana, van facilitar la recuperació del poder per part de la Biga. D’aquesta manera, el 1462, en esclatar la guerra civil, els bigaires van recuperar el poder.

En acabar el conflicte (1472), la Capitulació de Pedralbes no va castigar als instigadors per tal de tenir una pau perdurable, amb la qual cosa la Biga va continuar al govern municipal. No seria fins el regnat de Ferran el Catòlic quan s’iniciés la necessària reforma del Consell de Cent de Barcelona.