L’activitat comercial es va mantenir en un bon nivell fins a l’any 1430, tot i que amb anterioritat a aquesta data ja havien aparegut els primers símptomes de la contracció econòmica.
La rivalitat amb les ciutats italianes pel control del comerç entre Itàlia i Flandes va decidir-se en favor d’aquestes, especialment de la ciutat de Gènova. De la mateixa manera, els mercaders catalans van ser desplaçats pels genovesos en els mercats andalusos.
Tanmateix, va produir-se una lenta però decidida penetració dels navegants castellans, bascos i gallecs pel Mediterrani aprofitant la pugna político-comercial amb Gènova.
A més, va donar-se una substitució de la presència catalana en les costes atlàntiques d’Àfrica per part de castellans i portuguesos. La conquesta castellana de les Illes Canàries i l’expansió portuguesa pel Golf de Guinea els van suposar el control de l’or africà, que va deixar d’afluir les places del nord d’Àfrica, causant una greu pèrdua a l’economia catalana.
També va produir-se un endarreriment tècnic del comerç català. Mentre venecians i genovesos basaven el seu comerç en la rapidesa dels viatges i l’especialització dels intercanvis, els catalans en el segle XV continuaven practicant un tràfic de cabotatge.
Cal afegir que la política imperialista d’Alfons el Magnànim va contribuir, probablement, a accentuar la decadència mercantil.
A partir de 1430 el nombre de viatges de vaixells procedents de Barcelona cap a Orient i el volum de tràfic van disminuir espectacularment, deixant palesa la davallada del sector que havia dirigit la prosperitat anterior.
Tràfic del port de Barcelona (1432-1456):
Anys | Volum de tràfic |
1432-1433 | 2.317.500 ll. |
1448-1449 | 460.500 ll. |
1449-1450 | 312.500 ll. |
1459-1451 | 772.500 ll. |
1452-1453 | 386.750 ll. |
1454-1455 | 423.750 ll. |
1455-1456 | 444.140 ll. |
D’altra banda, la davallada demogràfica i la crisi econòmica van provocar un descens dels ingressos fiscals a Catalunya, de tal manera que aquests van resultar insuficients per a cobrir les despeses de la monarquia, els municipis i les diferents institucions del Principat. Els remeis als quals es va recórrer van ser els préstecs i l’endeutament.
Els préstecs es podien aconseguir per dues vies:
1. La banca privada i els prestamistes jueus.
2. L’emissió de deute públic mitjançant els censals o rendes perpètues, que tenien un interès del 7,14%, i els violaris o rendes vitalícies, a un interès del 14,28%.
Com a conseqüència de les fallides bancàries i del constant endeutament de la ciutat de Barcelona, a començaments del segle XV el govern de la ciutat va crear la Taula de Canvi de Barcelona.
Aquesta nova banca municipal tenia per funcions la centralització de tots els cobraments i pagaments de la ciutat; el finançament de les compres de queviures que Barcelona necessitava (especialment de blat); i l’administració del deute públic municipal.
La gestió realitzada per la Taula de Canvi de Barcelona, a la qual va afegir-s’hi la Diputació del General, tot i que va passar per moments de dificultat, en general va contribuir a fer front a la crisi econòmica i financera.