Des de mitjans del segle XIV i fins a finals del segle XV, Catalunya va veure’s immergida en una etapa de crisi i agitacions socials que li van fer perdre la seva hegemonia en el si de la Corona d’Aragó i en el context del Mediterrani occidental.

L’inici del període de crisi s’ha fixat en l’any 1333, anomenat “lo mal any primer”, quan una mala collita de blat va provocar una gran pujada dels preus i la fam. Es calcula que Barcelona aquest any va perdre uns 10.000 habitants i que molts pagesos pobres van morir.

Quinze anys més tard, el 1348, va arribar procedent d’Orient la Pesta Negra. La malaltia era generalment mortal, molt contagiosa i no se’n coneixia cap remei eficaç. Els anys següents i fins a la fi del segle XV, epidèmies i males collites es van anar alternant. Les epidèmies van afectar especialment les ciutats, per la concentració de la gent i la manca d’higiene. Catalunya va perdre en aquesta etapa la meitat de la població.

Les crisis dels segles XIV i XV van frenar el creixement de l’activitat econòmica. Al camp, va disminuir la producció d’aliments i l’increment abusiu de la pressió dels senyors sobre els pagesos va impulsar l’emigració cap a les ciutats. A la indústria, la pujada dels preus i dels salaris va treure competitivitat als productes catalans. Els mercaders i els artesans catalans van demanar mesures proteccionistes per evitar l’entrada de manufactures estrangeres, sobretot draps, i la devaluació de la moneda per fer competitius els productes catalans. Paral•lelament, a moltes poblacions catalanes, la banca va fer fallida. El gran comerç va començar a caure.

Tot i això, l’evolució de la conjuntura socioeconòmica catalana en la baixa edat mitjana presenta paradoxes i contradiccions aparents.

La crisi es va manifestar a les ciutats amb més retard que al camp. Fins i tot, per a molts historiadors, el període 1350-1450 assenyala la plenitud del comerç català, mentre que en aquesta etapa la situació de la demografia i la pagesia començava a ser crítica.

Els elements que van caracteritzar la crisi de la baixa edat mitjana a Catalunya van ser:

1. La davallada demogràfica.

2. La crisi al camp.

3. La crisi a la ciutat.

4. La caiguda del comerç i la fallida de les finances.

Tenint en compte aquests fets, la cronologia de la crisi catalana va seguir els següents passos:

Període d’inflació, entre 1350-1380. L’alta mortalitat causada per la pesta negra a Catalunya va originar un increment dels salaris, a causa de la manca de mà d’obra, i un augment dels preus com a resultat de la concentració de la riquesa en les mans dels supervivents.

Etapa de deflació, entre 1380-1420. Els preus van començar a baixar com a conseqüència dels esdeveniments que la crisi provocava. Així, van produir-se les primeres fallides de la banca, els pagesos i el poble menut van revoltar-se (pogroms de 1391), i la presència catalana al Mediterrani va començar a presentar símptomes d’esgotament. El resultat mateix del Compromís de Casp és un clar exponent de la situació en què es trobava Catalunya.

Etapa de recuperació, entre 1420-1445. Per un espai de vint-i-cinc anys, els catalans van conèixer un període relativament alcista. A la relativa pau social que es va viure en el període cal sumar-hi un excel•lent nivell comercial en les rutes de Llevant i Flandes, encara que les coses no van anar tant bé al sud de França, on la ciutat de Marsella va desplaçar els comerciants catalans.

Esclat i agudització de la crisi, des de 1445. Durant aquesta etapa va produir-se una sensible davallada dels preus i els salaris. A més, a la contracció econòmica va afegir-s’hi la crisi política i social (guerra civil, conflictes dels remences i conflictes entre la Busca i la Biga al municipi barceloní). Tot això, va ocasionar que, en acabar el segle XV, Catalunya i Barcelona perdessin l’hegemonia en el si de la Corona d’Aragó en favor de València.