L’impuls definitiu cap a la unificació alemanya va produir-se el 1862 quan el nou emperador prussià Guillem I nomenava canceller a Otto von Bismarck. De caràcter antidemocràtic, el nou canceller prussià creia que la unitat alemanya no seria el resultat de les decisions de la majoria, sinó que s’aconseguiria només per la força, gràcies al “ferro i la sang”. Si el Parlament de Frankfurt havia estat un intent de crear Alemanya “des de baix”, Bismarck optaria per construir un Estat “des de dalt” per la imposició de la força prussiana.
Fragment d’un discurs pronunciat per Bismarck el 30 de setembre de 1862:
No és en el liberalisme prussià, sinó més aviat en la força i la potència de Prússia on Alemanya té posats els ulls. Baviera, Württemberg i Baden poden entregar-se al liberalisme; per això, ningú no els assignarà el paper de Prússia. Prússia ha de reunir les seves forces i esperar el moment oportú. Les fronteres que el Congrés de Viena va donar a Prússia no són bones. Aquest no és un tema ni per fer discursos ni per buscar el vot de la majoria; les grans qüestions del nostre temps (aquest va ser el gran error del 1848 i del 1849) només es resoldran amb ferro i sang.
