Els territoris que configurarien els Estats d’Itàlia i Alemanya vers el 1870 constitueixen un exemple del que podem anomenar com nacions multi estatals. És a dir, eren territoris poblats per un conjunt d’individus que, especialment gràcies a la propagació del romanticisme, compartien el sentiment de pertinència a una mateixa unitat cultural i lingüística i amb un passat, unes tradicions i uns costums que els particularitzaven, però que tenien el territori nacional fragmentat en diversos Estats.
Així descrivia l’Itàlia de mitjans del segle XIX el polític i patriota italià Giussepe Mazzini a la seva obra Itàlia, Àustria i el Papa (1845):
Som un poble de 21 a 22 milions d’homes, coneguts, des de temps immemorials, amb un mateix nom: el de poble italià. Estem delimitats per les fronteres naturals més precises que Déu ha traçat, el mar i les muntanyes més altes d’Europa. Parlem la mateixa llengua […], tenim les mateixes creences i els mateixos costums, hereus del més gloriós passat polític, científic i artístic conegut a la història d’Europa.
No tenim bandera, no tenim nom polític, ni gaudim d’un espai entre les nacions europees. No tenim centre comú, no tenim cap Carta, ni un mercat unificat. Estem desmembrats en vuit Estats […]. Vuit línies de duanes limiten el nostre mercat i ens impedeixen la indústria i l’activitat comercial […]. Vuit sistemes diferents de moneda, de pesos i de mesures, de legislació civil i d’organització administrativa ens han separat i ens fan sentir estrangers els uns dels altres. I tots aquests Estats es troben en mans de governs despòtics […]. No hi ha llibertat de premsa, ni d’associació, ni de paraula.
