En el procés d’unificació italià s’oposarien dos projectes nacionalistes. Un era de caràcter monàrquic i liberal, estava dirigit per Cavour, primer ministre del Piemont, i comptava amb el suport de la burgesia. Així definia C. Balbo el projecte conservador italià a l’obra Les esperances d’Itàlia, tot defensant la supremacia del Piemont en el procés unificador:
Però les coses han canviat des de fa dos o tres segles. En aquest interval de temps el progrés i la importància de la part septentrional han anat augmentant, […] especialment el Piemont. Jo sóc, com és ben sabut, poc partidari de les supremacies. No voldria pretendre per a la Itàlia septentrional cap superioritat definitiva sobre la Itàlia meridional; però mentre l’empresa de la independència no hagi acabat, hi ha avantatges que no es poden prendre a la Itàlia septentrional […].
El moviment necessari serà la unió, un moviment cap a l’Orient, un engrandiment de la monarquia al capdavant de la qual hi ha la casa de Savoia. Només aquesta té les compensacions occidentals per durar; només aquesta és veïna de les províncies italianes estrangeres; només aquesta pot convertir-les en italianes, la qual cosa és un dels objectius fonamentals de l’empresa […].
L’altre era de caràcter republicà i democràtic, estava representant per la pagesia del Mezzogiormo, s’inspirava en les idees romàntiques preconitzades per Mazzini i estava encapçalat per Garibaldi que confiava en la via insurreccional com el mitjà per imposar-se a la monarquia autocràtica dels Borbons. Aquest era el seu programa en paraules de Mazzini recollides en els seus Escrits (1861-1891):
[…] el gran designi de tornar a fer d’Itàlia una nació. Una, independent i sobirana, de ciutats lliures i iguals. La jove Itàlia és republicana i unitària.
Republicana perquè teòricament tots els homes d’una nació estan cridats per la llei de Déu i de la humanitat a ser lliures, iguals i germans. I perquè la forma republicana és l’única que assegura aquest destí, perquè la sobirania resideix essencialment en la nació […]. Perquè Itàlia pràcticament no té elements d’una monarquia, ni d’una aristocràcia venerada i potent que pugui interposar-se entre el tron i la nació; ni una dinastia de prínceps italians que inspiri […] l’afecte i la simpatia de tots els Estats que la formen […].
Unitària, perquè sense unitat no hi ha realment nació, perquè sense unitat no hi ha força i perquè Itàlia, envoltada de nacions unitàries i potents, ha de ser forta en primer lloc […].
Finalment, seria el moviment liberal monàrquic el que comptaria amb l’ajuda militar i els suports internacionals necessaris per a liderar el procés unificador italià.
