Quina relació pot existir entre la història i les pel·lícules de dibuixos animats? Doncs moltíssima. Tota la producció cinematogràfica d’aquell visionari de la indústria del cinema d’animació que va ser Walt Disney respon a una única qüestió: la importància de l’educació en la vida d’una persona i en la construcció d’un país. Situem-nos. Ens trobem als Estats Units del primer terç del segle XX, sacsejats per la Gran Depressió, davant d’una societat que, com ja va denunciar Henry Adams el 1907, s’havia oblidat el fons misteriós i enigmàtic de les velles cultures (personificades en l’edat mitjana) en el seu relat de la història.

Aquí entra en escena Walt Disney, qui va apostar-ho tot (incloent-hi el patrimoni familiar) en el projecte que donaria lloc a un dels clàssics més populars de l’animació: Blancaneus i els set nans (1937). Disney realitzava en ella una introspecció en el món dels somnis, dels malsons, que acompanyen el creixement d’un nen tot seguint el mode de narració dels contes tradicionals de l’edat mitjana i moderna que ja havia recuperat per a la narrativa francesa Charles Perrault en el segle XVII. Ja des dels primers minuts podem observar els perills que persegueixen la Blancaneus, la nena bona, odiada fins a l’extrem per un personatge sinistre, la reina i madrastra de la protagonista.

Per què es dóna aquest odi? Un mirall màgic ens explica els orígens d’aquesta rancor: la reina no suporta que aquesta nena sigui la més bonica del regne. Per això ordena que la matin. Aquí la malvada reina adquireix un nou matís, és una assassina però també és covard ja que necessita d’un sicari per a realitzar els seus plans. Ella no es tacarà les mans de sang. Però els seus plans es torçaran. El sicari resulta ser una bona persona i deixa a la nena abandonada al bosc, aquell espai, un anti-món, en el qual a les novel·les medievals s’iniciaven els cavallers per a la vida feudal.

En aquell bosc, però, no viu un ermità com el que Perceval va trobar-se a la recerca del Greal, sinó uns nans que recullen a la nena i la protegeixen. Aquests nans, que personifiquen diferents caràcters humans, extreuen de la terra cada dia nombrosos diamants pel simple gust de treballar. Són la metàfora de la bona gent. Per contra, a mida que avança la pel·lícula, la reina dolenta va transformant-se en una vella horrible, en la vella dels contes infantils tradicionals, que porta una poma enverinada a la nena (la poma, la mort, el paradís, la prohibició). Aquesta, però, novament es salva, i un petó d’amor la desperta del somni per a restablir l’ordre.

La cinta com és ben sabut va ser un èxit absolut que consolidaria la indústria de Disney i permetria portar endavant el pla de recuperació dels mites medievals per a la formació dels nens nord-americans del segle XX.

Per això, anys més tard, la factoria Disney tornaria a la càrrega amb una segona pel·lícula: La bella dorment (1959). La fórmula es repetia: ara, però, el perill per a la nena Aurora no procedia de l’esfera familiar sinó d’una dona amb poder màgics i nom esclaridor, Malèfica, sempre acompanyada d’un sinistre ocellot. La resta és semblant al que veiem a la Blancaneus, en comptes de nans ara trobem tres fades bones que condueixen a la nena a l’interior del bosc, i en comptes de la poma és l’agulla d’una filosa l’element que fa caure la protagonista en un somni similar a la mort. El príncep alliberaria la nena de l’encanteri i posaria fi a la maledicció.

A continuació, vindrien una sèrie de cintes de narració simple referides a l’edat mitjana. Visualitzades en el seu conjunt podem extreure una idea, un concepte, un motiu que explica el perquè de l’espantós malson de la nena Aurora.

D’aquesta manera, des de Merlín (1963), on podem veure les peripècies del nen Grillo, el futur rei Artur, que seria ensinistrat pel mag Merlín i el seu mussol Arquímedes, passant per Robin Hood (1973), on una guineu haurà de fer front amb un lleó que personifica al rei Joan sense Terra, o per la saga d’Aladdín (1992), on el dolent de la història és un geni luciferí anomenat Jafar, fins a La bella i la bèstia (1991), una faula sobre les relacions entre el cos  i l’anima, o el Geperut de Notre Dame (1996).

La preocupació per explicar als nens el món medieval a través de les seves llegendes portaria la factoria Disney a fer un pas més enllà. Per a completar la narració, Disney s’interessaria per la societat històrica que més interès havia posat en interpretar-lo: l’Anglaterra victoriana. I és gràcies a aquestes obres inspirades en la literatura victoriana quan Disney aconsegueix les seves millors pel·lícules.

La primera recupera l’obra de Lewis Carroll (1832-1898) Alícia en el país de les meravelles (1951), on una nena travessa el mirall per a comprendre’s a si mateixa. La figura de la Reina de Cors, que domina el laberint en el qual es perd la protagonista, es contraposa totalment a la heroïna que, gràcies a la seva immersió en el somni, entén que la vida humana és un exercici constant per defugir l’arbitrarietat.

La segona cinta és l’adaptació del conte escocès de Sir James Matthew Barrie (1860-1937) sobre Peter Pan (1953), tot un exercici d’estructuralisme. És una història narrada dins d’una altra història. Comencem amb la història de tres nens (Wendy, Joan i Miquel) que viuen feliços en una casa londinenca sense entreveure el drama que se’ls ve a sobre: un dia hauran de créixer i ser adults. En marxar els pares de casa apareix en escena Peter Pan que els convida a visitar el País de Mai Més, un lloc imaginari on es dóna una lluita permanent entre el bo (Pan) que “juga a guanyar” la personificació del mal (el capità Garfi).

La tercera pel·lícula ens presenta el personatge creat per Rudyard Kipling (1865-1936) en el Llibre de la Selva (1967). La comprensió del personatge de Mowgli és el perfecte exercici de catarsi per a uns nens confosos per la cultura que els envolta.

Més pedagogia d’inspiració medieval podem trobar en les dues cintes directament ambientades en l’Anglaterra victoriana: La dama i el rodamón (1955) i 101 dàlmates (1961). Els animals, com havia passat a Robin Hood, esdevenen protagonistes en una metàfora d’arrels medievals (el Roman de Renard) que permet afrontar temàtiques compromeses a través de les seves aventures.

El darrer esforç pedagògic de la factoria Disney el trobem en la recerca de la “frontera cultural”. En aquest context hem de situar El rei lleó (1994), una reflexió sobre la figura del pare absent. O també a Pocahontas (1995), una atrevida història del xoc cultural entre anglesos (europeus) i indis americans en els boscos de la Virgínia del segle XVII, un conflicte entre dos móns, dues cultures, dues llengües, que es resol d’una manera tràgica reclamant l’auxili del poder de la Terra.

Podríem seguir buscant exemples en les cintes més recents (per exemple, Mulan ens situa a la Xina medieval), però crec que la idea ja ha estat suficientment plantejada: Disney va comprendre que la història és el millor principi d’educació per als nens. Aquesta idea s’expressa mitjançant la recerca d’uns fons creador, d’inspiració, oblidat pels adults, i que es recupera en els somnis infantils: l’edat mitjana. Un temps en el qual el relat era simple: el be lluitava per imposar-se sobre el mal.