Els territoris que configurarien els Estats d’Itàlia i Alemanya vers el 1870 constitueixen un exemple del que podem anomenar com nacions multi estatals. És a dir, eren territoris poblats per un conjunt d’individus que, especialment gràcies a la propagació del romanticisme, compartien el sentiment de pertinència a una mateixa unitat cultural i lingüística i amb un passat, unes tradicions i uns costums que els particularitzaven, però que tenien el territori nacional fragmentat en diversos Estats.
El 1815, al Congrés de Viena, Itàlia quedava dividida en vuit Estats diferents. El nord comprenia el Regne Llombardo-Vèneto, annexionat per l’Imperi Austríac, i el Regne de Piemont-Sardenya que, ocupat pels francesos durant la Revolució, tenia una important indústria, una burgesia oberta a les idees liberals i una monarquia (la Casa de Savoia) que havia iniciat el desmantellament de l’Antic Règim. Al centre de la península hi havia quatre petits ducats independents (Parma, Mòdena, Lucca, i Toscana), satèl·lits de la política austríaca. Al sud es trobava el Regne de Nàpols (Dues Sicílies) que, en mans dels Borbons mantenia una monarquia absoluta. Finalment, trobem els Estats Pontificis, governats pel papat i contraris a la difusió dels principis liberals.
Les invasions jacobina i napoleònica del nord d’Itàlia van fer arribar a aquestes terres els principis de nació i sobirania i van fer créixer els sentiments nacionalistes entre una classe burgesa de caràcter liberal i patriòtic. Però, seria durant la Restauració que aniria prenent cos la lenta afirmació d’una identitat cultural italiana, fonamentalment articulada al voltant de la llengua toscana.
Cap a 1830 començaria a prendre cos la necessitat d’articular un moviment nacional que aspirés a la creació d’un Estat italià unificat i independent des dels Alps fins a Sicília. Això va originar un ampli moviment de defensa del sentiment nacional italià i de revalorització cultural: el Risorgimento. El renaixement cultural italià va ser un corrent moderat que uniria sota els seus principis nacionalistes italians a historiadors (Balbo), escriptors (Leopardi, Manzoni, Pellico) i músics (Verdi, Rossini).
Els diversos Estats italians presentaven realitats econòmiques molt contradictòries. D’una banda, als Estats del sud la terra estava en mans de la vella noblesa propietària, el sistema senyorial continuava vigent i l’agricultura, totalment tradicional, obtenia uns beneficis molt baixos que comportaven la pobresa de la pagesia. En canvi, als Estats del nord existien més semblances a les realitats de l’Europa industrial i s’havia iniciat un procés de transformació de l’agricultura i un primerenc desenvolupament industrial que es veuria frenat, però, per l’existència d’una legislació endarrerida, la multiplicitat de duanes i la dificultat dels intercanvis comercials.
El creixement industrial del nord va comportar l’enfortiment de la burgesia, que paulatinament va començar a unir-se en la defensa de les seves aspiracions econòmiques i polítiques i que veuria en la unitat política italiana un camí eficaç pel desenvolupament dels seus negocis i la seva activitat econòmica. D’aquesta manera, la burgesia dels Estats del nord, i fonamentalment del Piemont, va convertir-se en el motor del moviment nacionalista. Un primer pas cap a la unificació política va ser la unificació econòmica, gràcies a la construcció del ferrocarril, a la recerca de convertir Itàlia en un veritable mercat nacional. El ferrocarril permetria la comunicació de regions aïllades, una transformació de la vida quotidiana, l’intercanvi de mercaderies i la difusió de notícies i idees.
Tant Itàlia com Alemanya havien vist fracassar les seves temptatives unificadores el 1848. Per tant, els calia l’ajuda exterior d’una potència europea i, en conseqüència, haurien d’esperar l’ocasió de trencar les aliances de les grans potències europees que preferien mantenir l’ordre territorial d’Europa des de 1815. Aquesta ocasió es presentaria amb la Guerra de Crimea (1853) quan el tsar Nicolau I de Rússia va creure’s amb drets sobre els principats danubians de Moldàvia i Valàquia, en aquells moments sobre domini otomà. Desprès d’envair els territoris, Rússia va derrotar els turcs.
Aleshores, França i Gran Bretanya, temoroses del potencial rus al Mar Negre i de la possibilitat d’un blocatge a la navegació en el Danubi van declarar la guerra al tsar. El Piemont, necessitat d’aliances internacionals va adherir-se a francesos i britànics i va declarar la guerra a Rússia. Les accions bèl·liques van concentrar-se a la península de Crimea i a la ciutat de Sebastopol. Derrotats els russos, pel Tractat de París de 1856, es restabliria la integritat del territori turc, imposant-se la lliure navegació pel Danubi i la neutralitat del Mar Negre.
Però les conseqüències del conflicte a nivell europeu serien decisives tant per la unificació italiana com per l’alemanya: havia desaparegut totalment l’equilibri internacional preconitzat per Metternich. França es manifestava novament com a gran potència, Rússia quedava debilitada i Àustria perdia part del seu paper hegemònic.
La situació plantejada va incitar els nacionalistes italians a intentar novament treure’s de sobre el domini austríac i re retruc aconseguir la unificació de tots els territoris. Desprès de 1848 només el Piemont havia mantingut políticament vigent els ideals del liberalisme i el nacionalisme italià i un grup de patriotes al servei del diari Il Risorgimento apostaria ara per intentar-ho novament articulant la nova Itàlia al voltant de la dinastia de la Casa de Savoia. El primer ministre piemontès, Camilo Benso comte de Cavour, conscient de la superioritat austríaca demanaria ajuda a França, aliada seva durant la guerra de Crimea, i ambdós països arribarien a un pacte per atacar Àustria el 1858, un cop aconseguida la neutralitat de Rússia i Gran Bretanya.
En el procés d’unificació italià s’oposarien dos projectes nacionalistes. Un era de caràcter monàrquic i liberal, estava dirigit per Cavour, primer ministre del Piemont, i comptava amb el suport de la burgesia. L’altre era de caràcter republicà i democràtic, estava representant per la pagesia del Mezzogiormo, s’inspirava en les idees romàntiques preconitzades per Mazzini i estava encapçalat per Garibaldi que confiava en la via insurreccional com el mitjà per imposar-se a la monarquia autocràtica dels Borbons. Finalment, seria el moviment liberal monàrquic el que comptaria amb l’ajuda militar i els suports internacionals necessaris per a liderar el procés unificador italià.
El procés va ser fonamentalment militar. El 1859, Cavour va aconseguir primer l’ajuda francesa per derrotar els austríacs i va annexionar al Piemont la Llombardia desprès de les victòries franco-piamonteses de Magenta i Solferino. L’Imperi Austríac retenia encara el Vèneto segons el que va signar-se a la Pau de Zúrich (1859). No content encara amb les annexions, Cavour incitaria a la rebel·lió els altres territoris italians, ara amb el suport d’Anglaterra. Així, el 1860, la Toscana, Parma i Mòdena s’adheririen a la monarquia de Víctor Manuel II.
D’altra banda, un cop assolida la pau al nord, el republicà Garibaldi va ocupar bona part del sud peninsular, gràcies a una expedició de voluntaris (els camises roges) que, sortint de Gènova, havia enderrocat els Borbons de Nàpols desprès d’una revolta a Sicília provocada pels patriotes i va instaurar un govern provisional de caràcter democràtic.
Finalment, per no dividir el moviment nacionalista italià i provocar un enfrontament guerracivilista, Garibaldi va haver de cedir davant de l’autoritat piemontesa i va reconèixer el rei Víctor Manuel II del Piemont com a rei de la Itàlia unificada. El nou regne, al qual va unir-se el Regne de Nàpols desprès d’un referèndum, quedava constituït el 1861 unificant al voltant del Piemont la Itàlia del centre i del sud. Només Venècia i una part dels Estats Pontificis restaven fora del nou Estat.
Les potències europees van reconèixer el nou regne italià, però encara escapaven a l’autoritat del nou Estat Roma i Venècia. Així, la tasca unificadora no va completar-se fins a l’annexió del Vèneto el 1866, desprès de la derrota austríaca davant els prussians a Sadowa (amb suport italià), i l’ocupació dels Estats Pontificis el 1870 desprès de la retirada de les tropes franceses de Napoleó III. Roma es convertia en la nova capital del Regne d’Itàlia i es creava l’Estat del Vaticà que mantenia la sobirania papal.
Malgrat l’èxit de la unificació, el nou Estat italià va néixer amb una sèrie de problemes estructurals: algunes zones de parla italiana, Ístria i Trento, havien restat sota domini austríac i la negativa del Vaticà a reconèixer el nou Estat van generar una llarga enemistat entre el papat i l’Estat italià. Finalment, la permanència dels contrastos entre el nord industrialitzat i un sud endarrerit, on predominaven els grans propietaris agrícoles, va ser un greu problema pel desenvolupament econòmic del país.
