Alemanya, igual que Itàlia, també pot ser definida com una nació multi estatal. Així, a l’inici del segle XIX, el Congrés de Viena va restablir el domini austríac sobre les terres alemanyes i va imposar la Confederació Germànica, una simple associació de 34 Estats sobirans i quatre ciutats lliures presidida per l’emperador d’Àustria i sota el control imperial.
Els diversos Estats tenien en comú una Dieta (parlament federal) amb seu a Frankfurt que no passava de ser, a la pràctica, una conferència de delegats de tots els Estats sense cap mena de capacitat legislativa. A més, la Dieta estava dominada pels prínceps dels Estats més poderosos de la Confederació, és a dir, Àustria i Prússia, que al llarg dels anys van rivalitzar per exercir el domini i l’hegemonia sobre el territori alemany.
Al igual que a Itàlia, la invasió napoleònica d’una part d’Alemanya va portar a aquests territoris els ideals liberals de nació i sobirania. A més, cal destacar la configuració d’un nacionalisme alemany fonamentalment inspirat en els principis d’un romanticisme conservador al llarg del segle XIX. Seria Herder qui definís els components del Volksgeist, l’esperit nacional alemany, fonamentant els orígens d’aquest en un passat medieval nacional, en els mites tradicionals, la llengua i la raça.
Les forces econòmiques i intel·lectuals van unir-se per afavorir el desvetllament d’un sentiment nacionalista alemany. Fichte i Herder serien els teòrics més rellevants d’aquest moviment que inspiraria la versió conservadora del nacionalisme. En paral·lel, historiadors, poetes i músics s’esforçaven a la recerca de l’ànima alemanya en el passat heroic i en les llegendes medievals. Fichte, que va manifestar-se clarament a favor de la creació d’un Estat alemany unificat i un Imperi únic, pot ser considerat com un antecedent del pangermanisme, els principis del qual es manifestaven en l’herència històrica com a definidora de la nació, en la predestinació metafísica i biològica d’Alemanya en el món, i en l’exaltació de la guerra com un fet inevitable.
El primer pas cap a la unificació del país va tenir un caràcter econòmic i va ser impulsat per Prússia, que va encoratjar la formació d’un mercat únic i la supressió de les nombroses fronteres i duanes que separaven els diversos Estats alemanys. Així, el 1834 es creava el Zollverein (unió duanera) entre tots els Estats de la Confederació Germànica, amb l’exclusió de Hannover, les ciutats hanseàtiques i Àustria. Aquesta unió duanera seria la primera victòria prussiana, ja que havia aconseguit implicar a tots els Estats alemanys en un projecte comú i, a més, Àustria, el gran llast per a la unificació, havia quedat exclosa. A continuació s’aprovaria la unitat monetària dels Estats del nord-oest (1836).
El gran teòric de la unificació econòmica alemanya seria l’economista List, que va defensar la necessitat de la supressió de les fronteres interiors i la imposició de tarifes protectores com a mitjà més eficaç per fomentar el desenvolupament industrial i poder fer front a la competència britànica. La creació d’un mercat únic de caràcter nacional fomentaria la industrialització i el lliurecanvisme; i el desenvolupament de la xarxa ferroviària que, des de 1835, articularia les relacions comercials entre els Estats del nord creant en la població una consciència d’unitat per sobre de les fronteres. A més, el creixement econòmic va potenciar la consolidació d’una nova burgesia industrial i dels negocis que manifestaria la seva voluntat de col·laborar en la construcció de la unitat nacional alemanya.
El primer intent d’avançar cap a la unitat política tindria lloc el 1848, quan, en el context de la primavera dels pobles, va crear-se el Parlament de Frankfurt, una assemblea formada pels representants dels diversos Estats alemanys escollits per sufragi universal. El març de 1849, el Parlament proclamava una Constitució única per a tot el país i oferia la corona de la nova Alemanya al rei de Prússia, Frederic Guillem IV, que, en un acte d’autoritarisme, va rebutjar-la perquè li havia estat oferida per una assemblea de diputats.
Però, la reacció antiliberal no va fer-se esperar i, davant la por a la radicalització del procés revolucionari, el Parlament va ser dissolt per les tropes prussianes amb l’ajuda de l’exèrcit austríac. El fracàs del Parlament de Frankfurt suposava el final de la via parlamentària i democràtica cap a la unificació. La formació d’un nou Estat alemany mitjançant la formació d’un parlament escollit per sufragi universal i que proclamés la unitat nacional seria impossible en el context polític existent.
A partir d’aquest moment, el protagonisme de la unificació alemanya restava en mans de Prússia que, amb la seva poderosa i creixent indústria, el seu poderós exèrcit i els seu Estat ben organitzat, consolidaria el seu lideratge econòmic dins de la Confederació Germànica, compartint protagonisme polític amb Àustria. El 1859 l’equilibri polític entre Prússia i Àustria va trencar-se arrel de la derrota austríaca davant la coalició franco-prussiana a les guerres d’unificació italianes (Magenta i Solferino). A més, també el 1859, Prússia va aconseguir articular al seu voltant tots els anhels unificadors creant el Natio Nalverein, una societat per la unitat nacional.
L’impuls definitiu cap a la unificació va produir-se el 1862 quan el nou emperador prussià Guillem I nomenava canceller a Otto von Bismarck. De caràcter antidemocràtic, el nou canceller prussià creia que la unitat alemanya no seria el resultat de les decisions de la majoria, sinó que s’aconseguiria només per la força, gràcies al “ferro i la sang”. Si el Parlament de Frankfurt havia estat un intent de crear Alemanya “des de baix”, Bismarck optaria per construir un Estat “des de dalt” per la imposició de la força prussiana.
Bismarck veia ineludible l’enfrontament amb Àustria i confiava en la guerra com a camí per aconseguir la unitat, per això va crear un fort exèrcit prussià. El seu primer objectiu per arribar a la unitat seria l’aïllament internacional de l’Imperi Austríac de Rússia i França. Amb aquesta finalitat el canceller programaria tres guerres successives.
El primer conflicte, encara aliada a l’Imperi Austríac, seria contra Dinamarca (1864) en l’anomenada Guerra dels Ducats en la qual va arrabassar-li als danesos els ducats de Schleswig i Holstein. Aleshores, reconstituït tot el territori de l’antiga Alemanya, el canceller Bismarck proposaria la formació d’un parlament alemany escollit per sufragi universal que, lògicament, Àustria no va acceptar.
En segon lloc, i com a conseqüència de l’anterior jugada diplomàtica prussiana, contra Àustria (1866) per la qual, amb l’ajuda dels piemontesos, va aconseguir la dissolució de la Confederació Germànica i la formació de la Confederació d’Alemanya del Nord que reunia a 23 Estats del nord-oest del país sota l’autoritat prussiana del rei Guillem I desprès de la derrota austríaca a Sadowa.
Finalment, un cop anul·lat el poder austríac, la tercera confrontació bèl·lica seria amb la França de Napoleó III (1870), gràcies a la qual va aconseguir l’acostament dels Estats del sud, fins aquell moment més propers a Àustria, a l’òrbita prussiana mitjançant la guerra exterior. L’excusa per entrar en conflicte amb el Segon Imperi francès va ser la proposta d’un candidat alemany, el príncep de Hohenzollern, al tron espanyol (vacant desprès de la Revolució Gloriosa de 1868 que va fer fora els Borbons).
Recelós davant de la possibilitat de quedar constrenyit entre les dinasties d’Espanya i Prússia, Napoleó III va pressionar el rei Guillem I mitjançant un telegrama que, hàbilment manipulat per Bismarck, va transformar-se en un ultimàtum de guerra. París declarava la guerra mentre tots els Estats alemanys s’unien amb Prússia davant l’amenaça francesa. Les derrotes franceses de Metz i Sedan significarien l’enfonsament de l’imperi de Napoleó III. Com a conseqüència de la guerra franco-prussiana, Bismarck aconseguiria l’annexió d’Alsàcia i Lorena.
Al Tractat de Versalles, desprès de la victòria sobre França, Bismarck proclamaria la creació del Segon Reich alemany (1871) sota la corona de Guillem I de Prússia, ara Kàiser (emperador) d’Alemanya i amb l’annexió definitiva dels Estats del sud.
El nou Estat, però, naixia amb limitacions: la unitat s’havia aconseguit sota l’impuls de Prússia, un Estat les estructures del qual eren de les més reaccionàries de la Confederació; d’altra banda, l’Imperi alemany havia integrat per la força en el seu territori a poblacions daneses, poloneses i franceses; i, finalment, l’Imperi no va poder integrar Àustria, de població germànica majoritàriament, frustrant-se la configuració de la Gran Alemanya, és a dir, un Estat que englobés totes les poblacions de llengua alemanya.
