A l’Imperi Austríac seria on els conflictes prenguessin un caràcter més nacionalista. L’emperador Ferran I faria dimitir el ministre Metternich, l’artífex de la Restauració, davant un seguit d’aldarulls protagonitzats pels joves burgesos de Viena, encoratjats per les notícies que arribaven de París. Els revolucionaris austríacs obtindrien, a més de la dimissió del canceller, la promesa d’una Constitució i de la llibertat de premsa. No contents amb aquestes cessions, els revoltats imposarien a l’emperador una assemblea constituent escollida per sufragi universal masculí.
La fugida de l’emperador animaria altres províncies de l’Imperi on l’ideal nacionalista romàntic havia fet fortuna a la revolta. Així, els txecs de Praga s’insurreccionarien i obtindrien la Carta de Bohèmia (constitució que els concedia autonomia), a més del reconeixement del txec com a llengua escolar i la igualtat de drets entre la població alemanya i txeca del seu territori.
Desprès de Viena i Praga, la revolta arribaria a Cracòvia, principal focus del nacionalisme polonès i a Croàcia on la Dieta, reunida a Zagreb, va reivindicar el dret a expressar-se en la llengua serbo-croata i va elaborar un programa autonomista.
Però, seria a Hongria on la revolta assoliria majors dimensions. El líder nacionalista Kossut, cap d’un partit democràtic i separatista, va aconseguir que la Dieta hongaresa votés la llibertat de premsa, l’abolició dels drets feudals, l’organització d’una guàrdia nacional hongaresa i la instauració d’un sistema parlamentari. Els hongaresos reclamarien una assemblea pròpia independent de l’Imperi i va formar-se un govern hongarès que es negaria a acceptar la coronació del nou emperador com a rei d’Hongria, declarant, en conseqüència, la independència. Àustria no acceptaria aquest desafiament separatista i seguidament esclataria el conflicte bèl·lic.
Així, la reacció a aquest desafiament al poder imperial no va fer-se esperar. El general Windischgratz, amb el suport de la burgesia conservadora de les ciutats i del món rural, s’imposaria a Viena dissolent l’Assemblea. El mateix general prendria Praga desprès de bombardejar la ciutat, dissolent el Congrés Nacional Txec. Només la Hongria independentista oferiria major resistència. Finalment, gràcies a l’ajuda militar dels tsar Nicolau I de Rússia que va envair el país, l’exèrcit imperial austríac faria capitular els insurrectes hongaresos, castigant el país amb una dura repressió.
Als territoris imperials d’Itàlia, els esdeveniments de Viena també van encoratjar l’agitació liberal que pugnava pel liberalisme i l’alliberació nacional. Així, als territoris italians de la Llombardia i el Vèneto els insurrectes reclamarien la retirada dels austríacs i a Venècia els radicals acabarien proclamant la República. A més, el rei de les Dues Sicílies, Ferran II, va veure’s obligat, el gener de 1848, a atorgar una constitució de caràcter liberal. el mateix van haver de fer Carles Albert, rei del Piemont, i Leopold II, gran duc de la Toscana. Seria al març quan Venècia i els territoris de la Llombardia (Milà) s’alcessin contra l’autoritat austríaca sortint inicialment victoriosos. Carles Albert del Piemont també s’enfrontaria als austríacs, però seria derrotat.
Com a conseqüència d’una manca de confiança en la institució monàrquica venecians i toscans instaurarien la República. Fet que també va donar-se temporalment als Estats Pontificis desprès de la fugida del Papa Pius IX de Roma davant l’avenç revolucionari. Un nou intent independentista de Carles Albert del Piemont suposaria l’inici de la reacció austríaca. El mariscal Radetzky ocuparia Milà i Venècia en nom de l’Imperi, la república veneciana era derrotada i el poder austríac es mantenia a la Llombardia i el Vèneto. Els altres sobirans italians deposarien la seva actitud anti-austríaca en veure la repressió militar i reinstaurarien l’absolutisme als seus regnes. Només el Piemont va mantenir el liberalisme establert per la Constitució de 1848 en el seu territori.
Si 1848 havia comportat el desvetllament de tots els pobles sotmesos a l’Imperi Austríac, cap de les revolucions no va poder complir els seus objectius i les forces secessionistes no van tenir prou força per soscavar la integritat territorial de l’Imperi. El ministre Bach suprimiria la Constitució imposada pels revolucionaris austríacs i imposaria una administració centralista basada en la unitat i indissolubilitat de totes les províncies de l’Imperi sota l’autoritat absoluta de l’emperador Francesc Josep I. De tota manera, com a concessió per evitar nous aldarulls i portar la burgesia conservadora al costat de l’autoritat imperial, es respectarien el principi d’igualtat davant la llei de tots els ciutadans i la igualtat de drets en totes les províncies de l’Imperi, es suprimirien la major part dels drets feudals i es proclamaria l’emancipació de la pagesia.
