El moviment revolucionari de 1848 va començar, novament, a França. La monarquia liberal del rei-ciutadà, Lluís Felip d’Orleans, va anar perdent legitimitat social poc a poc des de la seva instauració el 1830 esdevenint un règim cada cop més moderat i corrupte, tot allunyant-se dels principis que l’havien portat al poder.
A causa de la concatenació dels factors anomenats anteriorment, l’oposició organitzaria com a propaganda una sèrie de banquets des de 1847. Era la seva forma de protesta davant de la prohibició del dret de reunió. En aquests banquets opositors, uns sectors preconitzarien l’adhesió a la monarquia, però sempre que aquesta garantís un mínim de reformes liberals; però, d’altres sectors republicanistes buscaven un reformisme liberal progressista i la caiguda de la monarquia.
El primer ministre de la monarquia, Guizot, prohibiria els banquets opositors el 22 de febrer de 1848, fet que a París desencadenaria una sèrie d’avalots el dia 23. Incidents que finalitzarien amb l’exèrcit disparant contra els components d’una manifestació. La conseqüència seria l’aixecament de barricades als barris parisencs. La revolució s’estendria ràpidament per la ciutat comportant l’abdicació del monarca el dia 24 quan el poble en armes assaltava la cambra de representants proclamant la Segona República.
Desprès del triomf de la Revolució, un govern provisional va fer-se càrrec de la situació i va proclamar la República com a forma de govern. Va restaurar-se la llibertat de premsa i reunió, va abolir-se l’esclavitud, va proclamar-se el dret al treball i a la vaga, i va crear-se una Comissió del Govern per a relacionar-se amb els treballadors.
L’abril de 1848 van celebrar-se unes eleccions generals que suposarien la victòria de la burgesia liberal, deixant en minoria els representants dels treballadors. Aquests, grans protagonistes de la Revolució, es veien altre cop marginats a la cambra de representants i, descontents amb les polítiques del nou govern, es manifestarien novament.
Així, el mes de juny, l’exèrcit hauria de sufocar una insurrecció obrera a París i els principals dirigents del moviment obrer serien detinguts o deportats. La repressió governamental significarà el fracàs de la revolució social.
Encara que la Constitució de novembre de 1848 recolliria tot un seguit de principis liberals (una sola Assemblea de representants, un president d’elecció popular, garanties personals i socials, etc.), progressivament la burgesia liberal moderada, gran triomfant de la revolució, s’orientaria cap a posicions conservadores, deixant de banda la classe obrera que en el seu moment havia estat la força de xoc revolucionària.
Com a president de la República seria escollit el príncep Lluís Napoleó Bonaparte (Napoleó III), nebot de l’emperador Napoleó, en contra del candidat republicà Cavaignac, i a les eleccions de 1849 a l’Assemblea Legislativa s’imposaria el Partit de l’Ordre, de caràcter conservador. Amb la instauració d’un govern cada cop més autoritari s’estava caminant cap al Segon Imperi que es proclamaria el 1851.
