Extracte del Manifest a les nacions d’Europa (1848) de l’escriptor i polític francès Alphonse de Lamartine, primer exponent del romanticisme francès, defensant la Revolució i la instauració de la Segona República als ulls d’Europa i en el context de la primavera dels pobles:
La Revolució francesa acaba d’entrar, d’aquesta manera, en un període definitiu. França és una República: la República francesa no té cap necessitat de ser reconeguda per a existir, és de dret natural, és de dret nacional […]. La República francesa vol, però, entrar en la família dels governs com una potència normal, i no com un fenomen pertorbador de l’ordre europeu […].
La proclamació de la República francesa no és un acte d’agressió contra cap forma de govern del món […]. La guerra no és, doncs, el principi de la República francesa, tal com va ser fatal i gloriosa necessitat el 1792. El 1792 la llibertat era una novetat, la igualtat era un escàndol, la República era un problema […]. La democràcia feia tremolar els trons i els fonaments de la societat. Avui, els trons i els pobles estan habituats a la paraula, a les formes, a les agitacions regulars de la llibertat exercida en proporcions diverses a gairebé tots els Estats, fins i tot els monàrquics. Estan habituats a la República, que té la seva forma més complerta entre les nacions més madures. Han reconegut que existeix una llibertat conservadora […].
El sentit d’aquestes tres paraules (Llibertat, Igualtat, Fraternitat) aplicades a les nostres relacions exteriors és: alliberament de França de les cadenes que pesen sobre la seva constitució i sobre la seva dignitat; recuperació del rang que ha d’ocupar al nivell de les grans potències europees; en fi, declaració d’aliança i amistat amb tots els pobles. Si França té consciència de la missió liberal i civilitzadora que té encomanada, no hi ha cap d’aquelles paraules que signifiqui guerra. Si Europa és prudent i justa, no hi ha cap d’aquelles paraules que no signifiqui pau […].
Els Tractats de 1815 no existeixen legalment als ulls de la República francesa. Tanmateix, les circumstàncies territorials d’aquests tractats són un fet que avui s’admet com a base i com a punt de sortida en les seves relacions amb altres nacions […]. Si els Estats independents d’Itàlia són envaïts; si se’ls imposen límits o obstacles a les seves transformacions internes; si se’ls nega per la força armada el dret d’aliar-se entre ells per a consolidar una pàtria italiana, la República francesa es creurà en el dret d’armar-se per protegir aquests moviments legítims de creixement i nacionalisme dels pobles.
