La nació, en el sentit polític i cultural, va sorgir durant les guerres que van tenir lloc a Europa en temps de la Revolució francesa i l’Imperi Napoleònic, guerres en les quals les nacions ocupades per França van rebutjar la presència estrangera al seu territori. D’aquesta manera, països com Espanya, Alemanya, Itàlia o Rússia van desenvolupar aquest sentiment nacional enfront la invasió napoleònica.

La maduresa del nacionalisme, però, s’assoliria en el període 1815-1848. En aquests anys molts grups van rebutjar els acords del Congrés de Viena, que havien establert que algunes nacions i cultures quedessin sotmeses a Estats o Imperis que no reconeixien la seva personalitat.

El sentiment nacional, influït per l’esperit romàntic, va beure de l’exaltació de la identitat pròpia: una llengua, una cultura, i (a vegades) una religió comunes. Es van buscar les arrels nacionals en el passat històric de l’antiguitat o l’edat mitjana. I, en molts casos, la consciència nacional es va reforçar per la lluita contra Estats opressors, invasors o administradors.

Així definia la nació alemanya el filòsof Johann G. Fichte en el seu Discurs a la nació alemanya (1807-1808):

Tots els que parlen una mateixa llengua estan units […] per un cúmul de vincles invisibles, de manera que els homes no formen una nació perquè viuen en aquest o aquell costat d’una serralada […], sinó que viuen junts perquè primitivament, i en virtut de lleis naturals d’ordre superior, ja formaven un poble.

Així, la nació alemanya, gràcies al fet que té una llengua i una manera de pensar comunes, estava prou unida i es distingia amb claredat de la resta de pobles de la vella Europa […].

D’altra banda, així definia la nació el revolucionari italià Giuseppe Mazzini el 1834:

Una nació és l’associació de tots els que, agrupats ja sigui per la llengua, per certes condicions geogràfiques o pel rol que els ha assignat la història, reconeixen un mateix principi i s’encaminen, sota el dret d’un imperi unificat, a la conquesta d’una sola meta definida.

Finalment, així definia la nació l’escriptor i historiador francès Ernest Renan en el seu discurs Què és una nació? (1882):

Una nació és una ànima, un principi espiritual […]. Una nació és una gran solidaritat creada pel sentiment dels sacrificis que s’han fet i que s’està disposat a fer en el futur. Comporta un passat; però es reprèn en el present mitjançant un acte tangible: el consentiment, el desig clarament expressat de continuar la vida en comú. L’existència d’una nació és un plebiscit quotidià, tal com l’existència de l’individu és una afirmació perpètua de la vida.