Capital de l’Estat francès i de la regió administrativa de l’Illa de França, París forma un departament independent amb un radi de 105 km² i 2.153.600 milions d’habitants que constitueix el centre d’una àrea metropolitana (regió parisenca o Illa de França) de 9,9 milions d’habitants. Seu del Govern estatal i principal centre intel·lectual, artístic, econòmic i financer de França, el seu prestigi sobrepassa la funció de capital estatal per assumir la d’una autèntica metròpoli mundial.

Situada a la confluència de les valls de l’Oise, Marme i Sena, al centre de l’Illa de França i propera a regions diverses del país (Beauce, Brie, Valois), moltes són les causes que han afavorit l’expansió de París: la disponibilitat d’una via fluvial (riu Sena) que facilita les relacions amb la mar; l’encreuament d’aquesta via fluvial amb vies terrestres que han assolit importància arran del creixement urbà (artèria nord-sud i artèria est-oest); la mateixa existència d’una illa (la Cité) que, en facilitar el pas del riu, presentava òptimes condicions per a la defensa; i també les circumstàncies històriques que promogueren ja des dels segles IX i X l’ascensió de París al primer rang d’Europa com a centre polític.

La ciutat de París assoleix la configuració actual el 1860 (moment de les eixamples de les grans capitals europees); així, en aquesta modificació van crear-se  els vint districtes municipals (arrondisements) actuals, distribuïts en forma d’espiral i seguint la direcció de les agulles del rellotge. Dels 78 km² que abrasava la ciutat el 1860, París va ampliar-se a 86,9 durant la dècada dels anys vint, arribant als 105 km² actuals el 1929 amb l’annexió oficial dels parcs forestals del Bois de Boulogne i del Bois de Vincennes.

París acull a una població amb múltiples cares. Una gran porció d’estudiants, joves actius i persones grans, nombrosos turistes i una part important d’estrangers residents donen mostra de la seva riquesa cultural. Actualment, els parisencs representen el 19,3% de la població de l’Ile de France i el 3,6% de la població total del país. Val a dir que els turistes engrandeixen les seves xifres amb uns 27 milions de visitants a l’any. Per tant, els parisencs de naixement són escassos a París ja que la majoria de la població de la ciutat no hi ha nascut. El 14% de la població parisenca és d’origen estranger (310.000 persones), sense comptar els nacionalitzats. Magribins, turcs i europeus de la Unió Europea constitueixen el 78% d’aquest gruix migratori.

Malgrat una notable interacció entre els espais que la configuren, podem diferenciar diversos sectors:

1. El París històric. El vell París, centre de l’aglomeració urbana, des de la Bastilla a l’Étoile, i de l’Opera a l’Observatoire, és on podem trobar les funcions culturals i administratives de la ciutat.
2. L’àrea residencial oest. Des de l’Étoile fins al Bois de Boulogne podem observar un espai sotmès a un creixent procés de densificació per l’aparició d’alts immobles de luxe a l’entorn de l’àrea de la Défense.
3. El París perifèric. El París popular de la perifèria presenta un paisatge urbà tant incoherent com anàrquic per la seva construcció en al·luvió.
4. L’àrea suburbana. La banlieue, amb una extensió 14 vegades superior a la de la pròpia ciutat i amb més del doble de densitat de població, presenta una gran densitat de paisatges urbans marcats per la manca de planificació. Cal distingir entre la banlieue de l’est que s’apropa a les característiques de degradació urbana, i la de l’oest que gaudeix d’un millor nivell de vida.

Però la ciutat és, a més, una gran aglomeració nascuda més enllà del nucli que la forma. Així, l’àrea demogràfica parisenca abraça una territori que se’n va molt més enllà dels límits de la ciutat formant un oval  irregular amb extensions de creixement urbà al llarg dels rius Sena i Oise al nord-oest i el nord. Més enllà dels principals suburbis, la densitat de població decreix bruscament donant pas a una combinació de boscs i zones agrícoles amb una sèrie de ciutats satèl·lits distribuïdes de forma dispersa però relativament uniforme en el territori. Aquesta corona periurbana combinada amb l’aglomeració de París completa l’àrea urbana parisenca abraçant un oval de 14.518 km², és a dir, una àrea aproximadament 138 cops més gran que la del propi París, i 12.067.000 habitants.

L’aglomeració parisenca és la primera regió industrial francesa. Certament difosa, la localització industrial s’accentua als sectors de Levallois-Perret, Clichy, Saint-Ouen, Asnières, Saint-Denis, La Courneuve i Aubervilliers. Les noves àrees industrials predominen al nord i a l’est (Aulnay-Sous-Bois, Haut-Montruil, entre d’altres). Moltes d’aquestes zones citades són les que darrerament van patir aldarulls per la mala integració del jovent immigrant de segona i tercera generació.

En el centre urbà persisteixen les típiques indústries parisenques: joieria, orfebreria, mobles artístics, alta costura, perfumeria i cosmètica, material de precisió, activitats editorials i tipogràfiques, entre d’altres. A més, alguns punts de la perifèria concentren diversos sectors industrials: automòbils (Renault, Citröen), productes químics i construccions mecàniques. La funció política i administrativa de París potència, d’altra banda, el sector terciari, amb una gran concentració d’oficines de banca, grans empreses, asseguradores, majoristes, etc. A més, la capital francesa mostra una gran concentració del patrimoni i de l’activitat cultural del país amb la creació de centres culturals, facultats i biblioteques a molts sectors de l’àrea suburbana.