Capital del regne franc de Clodoveu, que va conquerir la ciutat sense resistència el 486, des de 508 la ciutat de París esdevindria la capital de la França merovíngia. Clodoveu en la seva lluita per fer-se amb els territoris controlats per visigots i burgundis va forjar un regne que s’extenia des dels Pirineus fins més enllà del Rin, ocupant gairebé la totalitat de la França actual –amb l’excepció de la Provença i Bretanya–, Bèlgica, els Països Baixos i la part oest d’Alemanya. L’emperador oriental, Anastasi, va concedir-li el títol de cònsol amb dret a fer servir la insígnia imperial.
Clodoveu va morir el 511 i, segons la llei sàlica, el regne va dividir-se entre els seus quatre fills. Així, la divisió de l’herència va realitzar-se sense tenir en compte la coherència territorial i política, sinó en funció del repartiment de les rendes d’una forma equitativa entre els quatre germans. El regne de París (Neustria), juntament amb una part de la llunyana Aquitània restava en mans de Chidelbert I. Si bé sumant els territoris de la dinastia merovíngia França esdevenia la nació més poderosa d’Europa a finals del segle VI, la realitat és que la divisió constant dels regnes seguint la llei sàlica i les pugnes internes per fer-se amb el poder van anar fragmentant cada cop més el regne creat per Clodoveu.
Una merovíngia que passaria a la història de la ciutat va ser la reina Brunilda de Reims (Austrasia). Aquesta monarca faria assassinar el rei Childeric de París com a venjança per la mort del seu marit i la seva germana, suposadament instigada pel rei parisenc. Protagonista d’un regnat tirànic, els nobles de Reims es revoltarien per portar-la presonera a París i entregar-la al rei Chilperic II que va sotmetre-la a diferents tortures fins que com a conseqüència de patir un suplici al ser arrossegada per un cavall salvatge va morir. D’aquesta manera s’unificaven els regnes de París i Reims.
El fill de Chilperic II, Dagobert, seria el darrer monarca merovingi de certa importància en la història de la ciutat, més per la seva coneguda apetència sexual i per les orgies que organitzava que pels seus èxits polítics i militars. Després del seu regnat s’iniciaria l’època dels majordoms, els poderosos ministres principals dels reis, càrrec que esdevindria hereditari en la família dels Pipins, origen de la dinastia carolíngia. D’aquest període els fets més significatius per la ciutat serien la creació de la fira comercial de Saint Denis i la configuració de París com important centre religiós de l’Alta Edat Mitjana amb fundació de Saint-Germain-des-Pres.
Si la ciutat de París fou abandonada paulatinament pels darrers reis merovingis, el desplaçament definitiu arribaria amb la instauració de la dinastia carolíngia que desplaçaria la capital del regne cap al nord-est a Aquisgran (Aix-la-Chapelle). Així, Carlemany esdevindria el gran absent de la història de París, ciutat que només visitaria en dues ocasions i sempre amb presa. La ciutat va ser menyspreada fins a tal punt que en el seu testament va deixar donacions i llegats a vint-i-una ciutats franceses: París no es trobava entre aquestes.
A més, París, davant de l’abandonament per part del monarca carolingi que va deixar la ciutat a la seva sort, hauria de fer front a les invasions normandes durant la segona meitat del segle IX –arribant a ser presa durant un breu lapse de temps per les tropes vikingues–. Els parisencs van deposar el comte titella del monarca el 870 i van recórrer a la protecció del senyor d’Anjou, Robert el Fort, que es convertia en nou comte de París i faria front les tropes normandes.
