El liberalisme polític d’inicis del segle XIX venia a recollir els principis bàsics de la Revolució francesa, propugnant la llibertat de l’individu concretada, per exemple, en la sobirania nacional.

D’aquesta manera, el liberalisme consideraria que el poder emana del conjunt de ciutadans i que són aquests els que han d’escollir la forma de govern que més els convingui. Per tant, això comporta la instauració del sufragi que en un primer moment es demana censatari (només poden votar els qui poden pagar un cens determinat), i més endavant universal (tenen dret a votar tots els ciutadans). Les dones estaven excloses de tota mena de sufragi. El rei solament exerceix el poder per la delegació del poble, i s’ha d’ajustar al que marca la Constitució.

Així posava de manifest aquesta demanda de sobirania nacional l’Associació Nacional Belga en aquest manifest de 1831:

Hi ha èpoques en les quals la independència i l’honor d’una nació, amenaçats per les intrigues interiors i exteriors, no poden ser salvaguardats si no és per una clara manifestació de la voluntat popular […].

Que el recurs de tots els ciutadans secundi l’acció del govern que, enfortit des d’ara amb aquesta imposant adhesió, recobrarà l’energia necessària per acabar l’obra de la revolució […].

Però abans que res hem d’estar disposats a fer la guerra, perquè els bàrbars ocupen encara una part del nostre territori […]. Guerra per llançar el pes del deute holandès, per alliberar-se de la divisió del nostre territori i de l’oprobi europeu que ens reserven els còmplices de Guillem […].

Belgues, el moment d’actuar ha arribat. S’ha format una associació a Brussel·les i a les províncies per mantenir al preu de tots els sacrificis la integritat de tot el territori, la independència nacional i l’exclusió perpètua dels Nassau […].

Belgues, només comptem amb nosaltres mateixos; la llibertat es conquereix, no es pidola! Obediència a la Constitució! Respecte a la propietat, a l’ordre públic! Visca Bèlgica! Visca la Llibertat! Visca la independència!