Després del cop d’Estat de 18 de Brumari de l’any VII (novembre de 1799), Napoleó Bonaparte va fer-se amb el poder a França. D’aquesta manera, després de deposar el govern del Directori, Napoleó va emprendre una sèrie de reformes institucionals que van instaurar el Consolat, un règim personalista basat en l’enorme capacitat política de la seva figura i que tenia per objectiu refermar les conquestes de la Revolució.
Així, el desembre de 1799 es redactava una nova Constitució (any VIII) que seria aprovada en plebiscit i que atorgava el poder al primer cònsol, el propi Bonaparte que aniria acaparant poder i protagonisme. Posteriorment, el 1802, aquest rebria el títol de cònsol únic i vitalici.
El mandat de Bonaparte va caracteritzar-se pel recurs a la força militar i per adreçar-se fonamentalment a restablir l’ordre intern i extern. Per a anar eliminant l’oposició al règim que podia sorgir, tant des de la seva dreta com des de la seva esquerra, es realitzarien importants canvis en l’administració.
El febrer de 1800, va començar a reorganitzar-se l’administració mitjançant el debilitament de les institucions locals, en profit d’una forta centralització: apareixien les figures dels prefectes i els subprefectes com a homes forts del govern en cada departament. Els prefectes depenien directament del Ministeri de l’Interior.
La reorganització financera, d’altra banda, es portaria a terme entre 1799 i 1801 amb la centralització dels impostos, i la creació del Banc de França el febrer de 1800 (institució financera que col·laboraria amb el govern). D’aquesta manera, els ingressos de l’Estat van veure’s més sanejats i millor administrats que en els anys de corrupció del Directori.
En el camp econòmic, el Consolat va prendre mesures de caràcter proteccionista, com l’aplicació de tarifes duaneres. D’altra banda, va organitzar-se una important i poderosa policia secreta que va resultar molt eficaç per a detenir, executar o deportar els descontents amb el règim. Finalment, el maig de 1802, era promulgada una reforma escolar de caràcter nacional.
En paral·lel, Napoleó va seguir una política d’apaivagament combinada amb la fermesa. Així, 52.000 emigrants dels temps de la Revolució van ser autoritzats a retornar a França (desembre de 1800) i els chouans van ser amnistiats. Tot i això, després de l’atemptat del carrer de Saint-Nicaise (desembre de 1800) i, especialment, de l’atemptat de Cadoudal, la repressió va caure amb duresa sobre els anomenats irreductibles, amb l’execució del duc d’Enghien, el 21 de març de 1804.
Durant aquest període, va optar-se per la pacificació religiosa i la normalització de les relacions de França amb l’Església mitjançant el Concordat amb la Santa Seu de 1801. El Concordat suposava que el catolicisme esdevenia novament la religió oficial de l’Estat francès i de la majoria dels francesos, restituïa el clergat i permetia que el Papa destituís els bisbes constitucionals per a donar pas a una nova Església dominada pels refractaris. A més, França es comprometia a defensar els Estats Pontificis. A canvi, el papa Pius VII acceptava i reconeixia com a legítim el govern de Napoleó. No obstant això, Napoleó no va retornar res a l’Església, ni les terres desamortitzades ni els delmes.
Finalment, l’obra més important d’aquest període va ser el Codi Civil Napoleònic, un conjunt de lleis que detallaven, racionalitzaven i unificaven el marc legal de moltes activitats econòmiques, contractes, arrendaments, deutes, societats anònimes, etc. Amb aquesta introducció legal va afermar-se el sistema polític i econòmic liberal que beneficiava les capes burgeses, consolidant la Revolució moderada (reconeixement de la llibertat i la igualtat civil, supressió del règim feudal i propietat lliure de la terra). D’altra banda, el Codi Civil també tenia espai per a qüestions com la família, en la qual es reconeixia l’autoritat del pare sobre la dona i els fills.
A l’exterior, per plantar cara a la Segona Coalició, Napoleó va desplaçar-se novament a Itàlia, i com a resultat de les campanyes de 1800 (batalla de Marengo), va obligar Àustria a signar el tractat de Lunéville (1801) i va recuperar els territoris perduts a la Península Itàlica el 1799. S’iniciava així una breu etapa de pau a Europa ja que, davant aquesta situació, una Gran Bretanya aïllada va haver d’optar per pactar amb França, donant lloc a la Pau d’Amiens de 1802.
Ara bé, després d’aquestes paus, França dominava bona part d’Europa i, el 1803, els britànics, preocupats per l’expansió colonial francesa a La Española i per l’expansionisme econòmic francès, van trencar la pau d’Amiens per aliar-se amb Àustria i Rússia i formar la Tercera Coalició. S’iniciava una nova etapa bèl·lica.
Mentrestant, a França, tot aquest procés d’enfortiment del poder personal de Napoleó Bonaparte va culminar amb el seu nomenament primer com a cònsol vitalici i després, el 1804, com a emperador. La França de la Revolució que cremava etapes vertiginosament havia donat pas a l’Imperi Napoleònic.
