En el context de les creixents migracions interiors a l’Espanya franquista, la immigració cap a la ciutat de Sabadell va afluir per una demanda creixent de mà d’obra de la indústria local, mentre que l’edificació d’habitatges públics per a treballadors va ser nul·la de 1939 a 1955, i l’oferta privada va ser irrisòria respecte a les necessitats i poder adquisitiu d’aquestes. El dèficit d’habitatges el 1950 s’estimà en aproximadament 2.200 vivendes, segons l’arquitecte Manuel Baldrich.
D’aquesta manera, la població total del Sabadell de la postguerra immediata va augmentar un 9% en la dècada de 1940-1950. Es passava de 59.494 habitants el 1950, a tenir-ne 105.152, l’any 1960, incorporada la població de la Creu de Barberà. Tot plegat representa un 28% d’increment. Aleshores la població suburbial representava el 40% del total de la població de la ciutat.
Aquesta situació va comportar l’excavació de coves artificials per a residència d’immigrats obrers industrials al paratge de Sant Oleguer a Sabadell, datada almenys des de 1944. Per aquestes mateixes dates els immigrants més pobres s’allotjaren en coves en altres indrets de la ciutat al llarg del Riu Ripoll en la zona de La Llanera, Can Puiggener, Taulí i la Cobertera. Al 1946 hi havia un total de 186 coves a tot Sabadell, 119 d’aquestes coves a la zona de Sant Oleguer, en un barranc format a banda i banda per bancs de terres arenoses on en el bell mig hi desembocava una de les clavegueres de la ciutat.
Les condicions de vida en les coves als extramurs de la ciutat eren extremadament dures, per raons higièniques, econòmiques i polítiques. Les coves de Sant Oleguer tenien una superfície al voltant d’entre 6 i 15 m2, distribuïdes amb dos departaments; sovint un feia d’habitació i l’altre de menjador- cuina, també n’hi havia amb més de dues cambres. Així mateix, els habitants de les coves estaven exposats a patir les conseqüències de les inclemències meteorològiques més tràgiques sobretot en èpoques de pluja per enfonsaments de les cavitats.
2 Responses
Tengo un testimonio inolvidable de esa pasado en Les Coves de Sant Oleguer. La Familia (padres y 4 hermanos) vivimos 3 años en ellas (1948-1951). El sufrimiento y decepción de mi madre cuando llegamos a las Cuevas da escalofríos. Mi padre, que vino 6 meses antes, escribió a mi madre diciéndole que ya podíamos venir de Murcia a Sabadell, pues ya tenía trabajo y vivienda y podríamos ser una familia unida. Los 4 hermanos logramos posición a base de constancia, sacrificio y superación. Uno es catedrático, dos empresarios y otro médico.
Antonio, moltes gràcies per aportar el teu testimoni sobre el drama humà que va suposar per a tantes famílies immigrants arribades a Catalunya en els anys del franquisme a la recerca d’un millor horitzó econòmic el veure’s condemnades a viure en una situació tan precària. Sou un exemple de superació i perseverança.