Entre 1705 i 1707 els exèrcits borbònics i austriacistes van enfrontar-se a la Península amb un cert equilibri de forces i va consolidar-se el domini austriacista a la Corona d’Aragó (Catalunya, València, Saragossa i Mallorca). La guerra, però, va resultar massa llarga i cruenta, i ja a partir de 1706 es van mostrar els primers símptomes de la impopularitat del conflicte. Fins aquest període, les tropes de Carles III havien ocupat –tot i que de forma efímera– Aragó, València, Madrid, Mallorca i Eivissa després d’una forta ofensiva.
Les forces borbòniques van reaccionar aviat gràcies a la intervenció de tècnics francesos que van restaurar la hisenda reial i van reorganitzar l’exèrcit i la marina filipista. A més, els castellans van declarar el seu suport a Felip V. Així, l’abril de 1707, a la batalla d’Almansa, les tropes borbòniques van fer recular els exèrcits aliats i van dominar ràpidament l’Aragó. Això va suposar la pèrdua dels furs d’Aragó i València, fet que suposava un mal presagi pels catalans ja que Felip V aplicava el dret de conquesta.
D’aquesta manera, ja des de 1707, només van restar reductes fidels a Carles III a Catalunya i Balears. Entre 1707 i 1710 es viuria un retrocés austriacista que va permetre l’avanç de les tropes borbòniques a Aragó, València i part de Catalunya. El 1708 van caure Lleida i Tortosa en mig d’una repressió exemplaritzant. A Europa, però, els borbònics van patir una sèrie de derrotes que els situaven en una delicada situació. El rei francès va arribar a estar disposat a signar una pau que els aliats van rebutjar convençuts de la seva victòria.
A Catalunya en aquest període va arribar el desencís davant la guerra a conseqüència del fort desgast bèl·lic, l’increment de la pressió fiscal i l’empitjorament de les condicions de vida de la població. La presència dels dos exèrcits i dels miquelets va fer que es produïssin molts abusos sobre la població.
El 1710 els aliats havien recuperat Menorca (en mans angleses), Sardenya, Nàpols, l’Aragó i Madrid, però a partir d’aquell moment van començar a patir una sèrie de derrotes que van portar al nou govern conservador anglès a la decisió d’arribar a un acord secret amb França que afavorís els seus interessos comercials amb una sèrie de concessions espanyoles a Europa i Amèrica a canvi de mantenir Felip V al tron i retirar-se de la guerra. Les derrotes militars que van succeir-se van deixar minvades les forces de l’arxiduc Carles III que reduïa els seus dominis a Barcelona i la línia compresa entre Tarragona i Igualada.
Quan el 1713 va signar-se el Tractat d’Utrecht que posava fi al conflicte internacional, únicament resistien Barcelona i Cardona. Les Corts, reunides a Barcelona, van decidir continuar la resistència, però dies després, les darreres tropes austriacistes van abandonar Barcelona i a la darreria del juliol l’exèrcit borbònic va iniciar el setge de la ciutat.
Un cop l’abandó dels aliats ja era una realitat, va convocar-se la Junta de Braços i van poder observar-se símptomes de divisió entre els sectors moderats i els radicals. Inicialment només el braç reial era partidari de la resistència. Posteriorment, el braç militar va reconsiderar la seva posició i va optar també per la resistència enfront de les tropes borbòniques per a intentar mantenir les constitucions i les llibertats catalanes. La decisió de resistir el setge de les tropes borbòniques va significar la fugida de moltes de les famílies de la noblesa, de la burgesia i d’alguns eclesiàstics del Principat.
D’aquesta manera, la guerra a Catalunya entre 1713 i 1714 va convertir-se en un altre conflicte perquè havien canviat les condicions i els objectius. La salvaguarda de les constitucions va esdevenir l’objectiu prioritari pel que s’havia de lluitar. A més, la guerra s’havia impregnat d’una religiositat exacerbada i la violència es feia extrema amb múltiples accions repressives a ambdós bàndols. La gran quantitat de propaganda desplegada deia que la lluita per les llibertats catalanes significava a la vegada l’alliberament dels ministres castellans a tots els territoris de la monarquia.
Sota el comandament del conseller en cap Rafael de Casanova i del cap militar de la plaça Antoni de Villarroel, poc més de 5.500 combatents van defensar la capital del Principat davant l’ofensiva de les tropes borbòniques (90.000 homes per ocupar Catalunya, dels qual 39.000 estaven destinats al setge de Barcelona). La desproporció entre les forces francoespanyoles ocupants del Catalunya i el reduït contingent de resistents concentrats a Barcelona i Cardona era insalvable.
Finalment, els intensos bombardeigs i les bretxes produïdes a les muralles de la ciutat van facilitar l’assalt final de les tropes borbòniques que van prendre Barcelona, malgrat l’aferrissada resistència, després de l’assalt final de l’onze de setembre de 1714. Ferit Rafael de Casanova al Baluard de Sant Pere, va ser Antoni de Villarroel qui va assumir la responsabilitat de la rendició.
El nucli resistent de Cardona va caure pocs dies després, deixant la totalitat de Catalunya sotmesa sota la força de les armes a l’autoritat del Felip V. Només Mallorca va continuar en el camp austriacista fins la seva caiguda definitiva el 1715.
Un cop ocupada la ciutat de Barcelona i assegurat el domini borbònic al Principat va iniciar-se una llarga etapa de repressió contra els catalans. A partir d’aquest moment, Felip V abolirà l’ordenament polític i jurídic propi de Catalunya per introduir l’absolutisme monàrquic vigent a França des del segle XVII.
