La victòria del bàndol borbònic en la Guerra de Successió va suposar per a Catalunya una forta repressió d’un abast profund, tant polític, com econòmic i cultural que va iniciar-se el mateix dia de la derrota militar. Així, entre els anys 1714 i 1716, les autoritats borbòniques es van dedicar a posar les bases d’una repressió sistemàtica fonamentada en un estat d’excepció permanent i aplicat a tots els àmbits de la vida col·lectiva.
En primer lloc, la desfeta militar i política de l’Onze de Setembre va provocar la immediata repressió dels caps que havien participat en la resistència antiborbònica com el general Moragues, Bac de Roda o Antoni de Villarroel. Les forces d’ocupació van deixar palesa la seva voluntat d’acabar amb tothom que fos sospitós de ser partidari de la causa austriacista. Els sospitosos van ser desposseïts de tots els càrrecs i molts d’ells van ser ajusticiats sumàriament, empresonats, condemnats a galeres o deportats.
D’altra banda es va construir una Ciutadella o fortí militar a Barcelona per a controlar la ciutat, sotmesa a un règim de territori conquerit. Els ocupants de Barcelona van arrasar tot un barri de la ciutat (la Ribera) per a construir-la i deixar al davant una gran esplanada com a zona de seguretat que la separés de la ciutat.
La presència d’un gran exèrcit d’ocupació i la mateixa construcció de la Ciutadella no solament tenien la finalitat de pacificar el territori i controlar la dissidència, sinó que havien de servir també per a enaltir la figura de Felip V i visualitzar la subjugació indiscutible de Catalunya a la nova monarquia borbònica.
Al conjunt del Principat, les noves autoritats van fer enderrocar les defenses dels castells que no eren reials i les muralles de moltes viles van ser desguarnides parcialment. A més, va decretar-se la prohibició de guardar armes –llevat de les milícies filipistes– i molts dels símbols propis dels catalans van ser prohibits o, fins i tot, destruïts en favor de nous símbols de la monarquia borbònica. Altres de les implacables mesures d’ordre públic i de control social imposades arreu de Catalunya van ser: el control de residència dels ciutadans, la censura de llibres, l’aplicació d’un toc de queda inflexible, la intervenció de gremis i corporacions o les represàlies contra els eclesiàstics.
Totes aquestes mesures, que s’afegien al rigor de la repressió, van abocar a la població a un clima de desmoralització i d’incertesa insuportable. Quan va promulgar-se el Decret de Nova Planta, el 16 de gener de 1716, la feina bruta ja estava feta i els objectius de la repressió assolits. La desnacionalització de Catalunya, amb l’extermini de la dissidència, la devastació econòmica i la dominació política i institucional, era un fet.
El triomf borbònic va suposar també un nou sistema de jerarquia social a Catalunya, en el qual la noblesa que durant la guerra s’havia manifestat indiferent o be partidària de la causa filipista es va convertir en el grup social hegemònic en detriment dels mercaders i la menestralia que serien marginats dels governs municipals. Aquest fet, sumat a l’absència de les institucions pròpies de la terra com la Generalitat, va provocar un distanciament progressiu entre les noves institucions polítiques i la societat catalana al llarg del segle XVIII.
Com és sabut, a més, la repressió no només es va limitar al camp social i polític, sinó que va fer-se extensiva a la cultura i la llengua. D’aquesta manera, després de la derrota catalana el 1714 es va dur a terme una repressió cívica l’extinció d’antigues tradicions i costums i, sobretot, va realitzar-se una repressió cultural i lingüística amb un programa de progressiva introducció del castellà a les escoles.
En aquest sentit, el Consell de Castella va recomanar que els judicis, l’ensenyament i l’educació religiosa es fessin exclusivament en llengua castellana. La legislació de Felip V, concretada en el Decret de Nova Planta, ja buscava introduir el castellà a la Reial Audiència. Posteriorment, els decrets de Carles III promulgats entre 1768 1772 imposaven el castellà com a llengua en l’educació escolar i interferien en els afers mercantils ordenant que les cases de comerç duguessin els comptes i els llibres en castellà.
La llengua constituïa un tret significatiu de la personalitat nacional i, com a tal, un obstacle per a la dominació del país per les noves autoritats borbòniques. És per això que la llengua catalana va veure’s relegada a l’ús familiar, però, tot i que aquest retrocés també va produir-se en el terreny literari, la repressió de la monarquia absolutista no va produir una veritable decadència de la llengua, sinó més bé un estancament.
La culminació de la repressió cultural va ser la creació de la Universitat de Cervera el 1717. Amb aquesta universitat es substituïen les cinc universitats que existien abans de la Guerra de Successió (Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Vic), considerades com un focus de resistència antiborbònica. La de Cervera esdevenia, per tant, l’única institució universitària de tot el Principat. Aquesta vila va ser escollida per a recompensar la fidelitat filipista durant el conflicte i amb l’objectiu d’allunyar els centres intel·lectuals de la ciutat de Barcelona.
Finalment, d’aquesta repressió cal remarcar la preservació de la tradició jurídica catalana: el dret civil i familiar i el dret consuetudinari.
2 Responses
Quina repressió? La mateixa que van patir altres ciutats espanyoles. Era una guerra dinàstica provocada per una minoria de catalans que van pactar amb Anglaterra i Holanda. I la Reial Cèdula de Nova Planta substituïa el llatí pel castellà. No hi va haver cap repressió de l’ensenyament en català per una raó molt fàcil d’entendre, inclús per a un nacionalista: la gent no anava a l’escola en 1714…. I les poques escoles parroquials feien classe en català… I d’això n’hi ha moltes proves, però el nacionalisme és una collonada, no un raonament.
Benvolgut Pere,
Mescles quatre elements que no acaben de fer bona combinació en el teu raonament. M’explico:
1. Evidentment, la Guerra de Successió és això: un doble conflicte (internacional i local) per l’entronització dels Borbons en el tron de la Monarquia Hispànica i en el qual les institucions catalanes van prendre partit per la casa d’Àustria. En aquest blog no llegiràs mai el contrari.
2. De la mateixa manera, és innegable que d’altres ciutats d’Espanya van patir la repressió dels partidaris del candidat austriacista en el context de la guerra i que en territoris com Aragó i València aquesta va ser especialment significativa. Ara bé, el cas de Catalunya és diferent. Aquí s’aplica el “dret de conquesta” perquè els austriacistes havien practicat un delicte de lesa majestat: s’havien rebel·lat contra el rei al qual havien jurat fidelitat i van resistir fins el darrer moment i això mereixia un càstig exemplificant que liquidava les institucions del país per introduir un absolutisme centralista.
3. Respecte de la llengua, la intenció de la monarquia era que els judicis, l’ensenyament i l’educació religiosa es fessin exclusivament en llengua castellana. Que aquesta política va fracassar parcialment és un fet. Però és que el 1768, ja en temps de Carles III, es promulgava la Reial Cèdula d’Aranjuez per la qual s’establia l’obligatorietat del castellà com a llengua en tots els nivells de l’ensenyament. Evidentment, a l’escola en el segle XVIII hi anava una minoria, però aquesta minoria s’havia d’educar en llengua castellana. Una altra cosa és que la llei no es complís.
4. I, finalment, si aquest article només parla de la repressió a Catalunya no és per “collonades nacionalistes” sinó perquè està dedicat a aquest episodi concret. Igual que quan escric sobre la Revolució francesa parlo del que s’esdevé a París i no a Madrid o Barcelona. No crec que sigui tan difícil d’entendre.