La reducció de la jornada laboral a 10 hores als tallers i a 8 a les mines, el repòs obligatori dels diumenges, les millores salarials i de les condicions laborals van ser conquestes de la classe obrera en aquest període. Ara bé, les vuit hores de treball, que seria la gran reivindicació sindical del tombant de segle, no van ser concedides fins desprès de la Primera Guerra Mundial.

Manifest dels obrers metal·lúrgics de Barcelona cridant a la Vaga General (1902):

Poble de Barcelona, ens adrecem a tu perquè ens llegeixis, ens comprenguis, ens jutgis, exposant la teva opinió davant dels fets que amenacen de torbar la tranquil·litat pública i portar la desesperació a casa nostra.

Se’ns acusa que provoquem violències, que som de mal acontentar i desmesurats en les nostres pretensions. No és cert. Nosaltres, amants més que ningú del benestar comú, no presentaríem cap queixa si sospitéssim que darrere la nostra demanda hi pogués niar una injustícia. DEMANEM LA JORNADA DE NOU HORES. Què menys es pot demanar?

Al compàs dels progressos adquirits, totes les indústries prosperen, mentre que per a nosaltres no hi ha cap millora que arribi a embellir els dies de la nostra cansada vida. Hi ha molt poques indústries que no concedeixin als operaris la jornada de vuit hores, i no obstant aquest avantatge generalment ja concedit, nosaltres ens limitem a reclamar-la de nou hores, a fi de donar una altra prova de consideració en els interessos mateixos què ànimes perverses diuen que intentem perjudicar.