Arribats a setembre de 1792 es plantejarien les primeres fissures entre els revolucionaris. Per a una part dels revolucionaris el principal perill que plantejava la situació seria la subversió social, i per tant el retorn a l’ordre esdevindria una prioritat. Per a d’altres revolucionaris, contràriament, la prioritat seria la defensa de la Revolució enfront del perill aristocràtic (contrarevolució a l’interior i aliança antifrancesa a l’exterior), i aquesta defensa imposaria l’aliança amb el pujant moviment popular, tot i que això comportés una sèrie de cessions davant de les reivindicacions socials d’aquests sectors i l’adopció d’una política excepcional que s’allunyava del liberalisme burgés.
L’enfrontament entre aquestes tendències, la Gironda i la Muntanya, va fer-se inevitable i va donar-se des de finals de 1792 i juny de 1793. Els episodis més destacats d’aquest combat polític els trobem en el procés contra el rei Lluís XVI, en els aconteixements de la política exterior (grans victòries i sonades derrotes) i en la reacció davant de l’obertura del nou front intern de la Vendée.
Respecte del procés al monarca, després del seu empresonament al Temple, Lluís XVI va ser jutjat per la Convenció el desembre de 1792. La Gironda es decantava per una actitud de clemència i va intentar proposar solucions que evitessin el regicidi passant des del desterrament fins a la ratificació popular. Contràriament, els líders de la Muntanya (Marat, Robespierre, Saint-Just) van unir-se per a demanar la mort del rei en nom del Comitè de Salut Pública i de les necessitats de la Revolució.
Finalment, la mort de Lluís XVI va ser aprovada amb el vot de 387 diputats sobre un total de 718. Després del procés al “tirà” per part d’una assemblea erigida en tribunal improvisat, la seva condemna a mort i execució a la guillotina, el 21 de gener de 1793, la Convenció es veuria obligada a comprometre’s irreversiblement amb una política de democràcia política i de defensa republicana i nacional, tot i que una part dels seus membres rebutjaven la seva aplicació.
D’altra banda, la guerra a les fronteres s’intensificaria amb l’execució del rei. Els sobirans europeus no volien permetre que els exèrcits francesos explotessin espectacularment la victòria de Valmy. Així, les tropes revolucionàries ocuparien els Països Baixos austríacs després de la victòria de Jemmapes i conqueririen Savoia i el comtat de Niça al Piemont. Després s’apoderarien de Renània que passava a dependre de França.
Alguns autors consideren que el que s’estava donant amb la guerra exterior d’expansió de la Revolució era la realització, amb d’altres plantejaments, del vell somni monàrquic de les fronteres naturals. Ara bé, si en una primera fase la Revolució aportaria la llibertat, només amb el pas dels mesos apareixerien els aspectes negatius de la conquesta, tant per ocupats com per ocupants.
L’execució de Lluís XVI va enriquir la coalició antirevolucionària amb l’entrada de nous aliats. Així, Espanya, El regne de Nàpols, els prínceps alemanys i Anglaterra (directament amenaçada per l’annexió de Bèlgica) van entrar en el conflicte. Ara canviaria la tendència. En l’hivern de 1793 els francesos van anar acumulant derrotes i perdent territoris.
L’obertura d’un front intern de guerra civil agreujaria encara més aquesta situació de tensió. D’aquesta manera, a inicis de la primavera de 1793, esclatava la insurrecció de la Vendée a la França occidental i ràpidament s’estendria. Es tractava d’una revolta rural, almenys inicialment, encapçalada per una sèrie de líders d’origen popular. Gradualment, però, molts nobles van anar sumant-s’hi sota la pressió del camperolat. Així, moltes poblacions i ciutats que s’havien mantinguts fidels a la República van acabar involucrades en la rebel·lió.
Les causes de l’aixecament són diverses i de complex anàlisi. Si bé destaca el sentiment religiós d’aquestes comarques, per si sol no explica la dimensió del moviment. Altre factor important seria l’hostilitat al govern davant de la lleva de 300.000 homes per a fer front a la guerra. Tampoc s’hauria d’oblidar el creixent sentiment antiurbà i antiburgés regnat en el camp francès i que hauria deixat a banda la tradicional hostilitat antinobiliària.
En resum, la multiplicació de fronts van conduir cap al qüestionament de l’inicial hegemonia girondina a la Convenció amb el gabinet Roland. Per a reforçar la seva autoritat, els girondins van iniciar una campanya contra els líder muntanyencs, acusant els seus líders d’aspirar a la dictadura. Però aquesta campanya fracassaria, tot i l’intent de procés contra un Marat triomfalment absolt de tant greus acusacions.
Tot i les resistències girondines, la pressió dels perills que assetjaven la República va conduir a la creació d’un seguit d’institucions per a afrontar la situació. En primer lloc, un Tribunal Criminal Extraordinari a París es convertiria en Tribunal Revolucionari, i després, a les províncies la xarxa de Comitès de Vigilància encarregats de la vigilància dels sospitosos i les activitats contrarevolucionàries. Finalment, l’abril de 1793 es formava el Comitè de Salut Pública, en un principi dominat per Danton.
Desplaçats de la direcció de la Revolució, els girondins tractarien inútilment de contraatacar. Un dels seus portaveus, Isnard, amenaçaria a París amb una subversió total si la Revolució arribava a atemptar contra la legalitat. Aquesta provocació verbal comportaria la reacció del moviment popular parisenc que el 2 de juny va portar la Guàrdia Nacional a pressionar la Convenció. Aquesta, amenaçada, va acceptar la detenció de vint-i-nou dels principals diputats girondins.
Pels jacobins i la Muntanya aquesta va ser la victòria decisiva per passar a dirigir una República assetjada.
D’una banda, en la guerra exterior, els exèrcits austríacs havien desbordat la frontera del nord, els prussians es feien amb Renània, els espanyols i els piemontesos semblaven amenaçar els Migjorn francès. De l’altra, a l’interior, els chouans (rebels de la Vendée) s’autodenominaven com a “exèrcit catòlic i reialista” i arribaven a les portes de Nantes.
I per acabar d’adobar la situació, després de la caiguda dels girondins esclataria un nou conflicte intern: la revolta federalista, una rebel·lió de les províncies contra el govern de París. Així, al sud-est, Lió s’aixecava contra la Convenció i només cauria després d’un dur assetjament. Al Migjorn, s’insubordinaven les grans ciutats del sud-est com Bordeus, Tolosa i la seva regió, i la Provença amb les ciutats de Marsella i Tolon que els contrarevolucionaris lliurarien als anglesos. A la França septentrional només Normandia es declararia en rebel·lió oberta contra París, ràpidament derrotat, però d’allà sorgiria la figura de Charlotte Corday qui assassinaria Marat, la “fura del poble”.
Sota la pressió conjunta d’aquests perills interns i externs, es reforçaria l’aliança entre la burgesia jacobina i les masses populars de la sans-culotterie. Els sans-culottes constituirien, fins a finals de 1793, i en alguns moments de 1794, l’ànima del moviment revolucionari. De la seva pressió constant i activa derivarien algunes de les principals mesures que prendrà el Govern Revolucionari en els camps econòmic i polític. Ara bé, la seva darrera flamarada i victòria política real es donaria el 5 de setembre de 1793 amb l’aprovació de les mesures que conduirien al Terror.
Finalment, després de la derrota i caiguda girondina el juny de 1793, la Convenció va aprovar un nou text constituent, la Constitució de l’Any I, ratificada pel poble el 10 d’agost. Text mai aplicat, no hem de deixar de mirar-lo com l’expressió més avançada de l’ideal democràtic de la Revolució francesa. Tot i això, la Convenció declararia immediatament que la nova Constitució restava suspesa i que “el govern de França es declara revolucionari fins a la pau”. Era una necessitat, momentània, en funció de les urgències de la lluita revolucionària. S’iniciava un nou període que entendria la Revolució com la “guerra de la Llibertat contra els seus enemics”.
