El 17 de juliol de 1791, el Camp-de-Mart seria escenari d’una matança en la qual, en virtut de la llei marcial dictada per l’alcalde Bailly i La Fayette, la Guàrdia Nacional disparava a discreció contra els cordeliers que sol·licitaven la destitució de Lluís XVI. Començava a produir-se el trencament entre la revolució constituent burgesa que encarnaven personatges com Bailly o La Fayette i la revolució popular.

Tots aquells que van sentir-se perjudicats en els seus interessos per la reorganització que suposava la Revolució s’unirien per a combatre el nou règim: els nobles que havien emigrat o conspiraven a l’interior, els antics jutges, els antics administradors, els antics funcionaris… Una part del clergat rebutjava el jurament d’acceptar i aplicar la nova organització del culte religiós. Tot i això, la contrarevolució en aquells moments encara no era suficientment perillosa i no ho seria realment fins a la tardor de 1792.

El propi rei Lluís XVI, que havia prestat jurament de fidelitat a la nova Constitució, mostraria una actitud vacil·lant i intentaria fugir a l’estranger. Atrapat entre el foc creuat dels seus consellers (Mirabeau, La Fayette, Barnave) i els seus contactes familiars a l’estranger i amb els emigrats, el 20 de juny de 1791 abandonaria el palau reial amb tota la família reial disfressada.

El monarca, tot i ser detingut a Varennes, seria mantingut en les seves funcions, acceptant la ficció de què aquest no s’havia fugat sinó havia estat raptat, perquè una part dels diputats de l’Assemblea Legislativa començava a sentir-se inquiet davant de les creixents pressions de les masses populars urbanes i desitjava que es mantingués un poder executiu fort. No es vol posar en perill un equilibri que comença a mostrar-se fràgil davant l’escàndol dels revolucionaris més avançats.

En paral·lel, assistim a la creixent politització i compromís de les masses urbanes, i en menor grau de les rurals. El que coneixem com sans-culotterie s’anirà formant entre 1791 i 1792, fonamentalment gràcies al creixent malestar econòmic. La reivindicació popular, calmada per la millora econòmica de 1790, aniria ressorgint com a conseqüència de les males collites de 1791, la inflació, l’especulació i la caiguda del valor dels assignats. Així, en el camp es produiria una onada mobilitzadora, lligada al procés de liquidació del feudalisme, que presentaria similituds amb la “Gran Por” de 1789.

L’Assemblea Legislativa sorgida de les eleccions de la tardor de 1791 ja seria una cambra on l’aristocràcia mancava de representació. Els nous diputats serien en la seva totalitat favorables a la Revolució i constituirien les noves tendències polítiques de la Revolució. Es reunirien als clubs polítics on decidirien la política a seguir abans dels debats a l’Assemblea.

A París, el Club dels Jacobins, que és la continuació del Club Bretó dels Estats Generals, va anar adquirint una considerable influència des de 1789 com a espai d’anàlisi i preparació dels debats de l’Assemblea. Igualment, creix en importància el Cub dels Cordeliers on es pot sentir a Marat o Danton.

Igualment, és en aquest període quan es produeix un important auge de la premsa com a element de politització accelerada.

Aquesta Assemblea estaria controlada inicialment pels feuillants, una tendència que estava disposada a posar fi a la Revolució però dividida entre els partidaris de La Fayette i del triumvirat (Barnave, Duport, Lameth). A l’extrem oposat trobem els brissotins que més endavant coneixerem com a girondins, organitzats al voltant de Brissot, Vergniaud, Roland, Condorcet, Carnot o Chabot i que s’aliarien temporal i equívocament amb el moviment popular tot i no compartir ni les aspiracions socials ni econòmiques. Arribats a 1792, Brissot es faria amb el control de l’Assemblea.

A la primavera de 1792, la guerra contra els monarques absolutistes semblava per a la majoria una solució davant dels problemes existents. Així, declarada per França el 20 d’abril de 1792, la guerra començaria amb resultats negatius i uns exèrcits fugint davant de les tropes de la Primera Coalició. En realitat, la guerra el que faria seria accelerar la Revolució al comportar major rigidesa en les opcions polítiques i agreujar les tensions socials. Només Robespierre, des de la seva tribuna al Club dels Jacobins, denunciaria els perills d’una guerra que agafava la Revolució sense la preparació adequada i que podia exaltar la contrarevolució.

L’Assemblea toparà, a més, amb la mala voluntat de Lluís XVI, que encara encarnava el poder executiu. Especialment, el monarca oposarà el seu vet als decrets que sancionaven el desterrament dels membres del clergat refractari, els destinats a organitzar els camps de federats per a defensar la ciutat de París i aquells que tenien per objectiu llicenciar la seva guàrdia. La guerra havia obligat el monarca a descobrir la seva posició.

Davant aquesta situació crítica per a la Revolució, els clubs començaran a pronunciar-se contra els ministres feuillants. Els jacobins de l’Assemblea, els girondins i els membres que animen les seccions dels sans-culottes parisencs van organitzar la jornada del 20 de juny de 1792 per a aconseguir la retirada del vet reial davant l’amenaça del “Manifest de Brunswick”, però res aconseguirien per part del monarca. El dia 11 de juliol, l’Assemblea declarava amb solemnitat que la pàtria estava en perill i de les províncies començaven a arribar batallons de federats entonant La Marsellesa.

L’estiu de 1792, el front de la burgesia revolucionària deixa de presentar una opinió unànime davant del creixent moviment popular que s’estava mobilitzant, tant a les províncies com a París en el marc de les seccions (assemblees de barris) i els clubs, com a nou motor de la Revolució. Els girondins perdran la iniciativa política que passarà a mans de la Comuna Insurreccional de París, als sans-culottes de les seccions en armes i al Club dels Cordeliers amb el recolzament de líders com Robespierre, Marat o Danton.

La jornada decisiva es produiria el 10 d’agost de 1792, quan els sans-culottes parisencs i els federats dels departaments envaïen les Tulleries, provocant la caiguda de la monarquia i imposant la detenció del monarca i la seva família. La insurrecció popular havia triomfat. L’Assemblea votava la suspensió del monarca en les seves funcions i la família reial era confinada al Temple.

Una nova assemblea, escollida  per sufragi universal el setembre de 1792, agafaria el relleu en el poder legislatiu sota el nom de Convenció Nacional. S’iniciava una nova fase de la Revolució.

La victòria de Valmy de 20 de setembre permetria la continuació de la guerra més enllà de les fronteres i suposaria el primer èxit del nou poder. No havia estat camp gran batalla i l’exèrcit francès seguia presentant-se improvisat i mal entrenat, però va resistir les tropes prussianes en un èxit simbòlic que superava les veritables conseqüències de la batalla en si mateixa.

Per contra, les matances de setembre suposarien una de les pàgines més fosques de la Revolució. Una reacció de por explicada per la combinació de la temuda invasió enemiga i el “complot” interior. Del 2 al 5 de setembre de 1792, les masses parisenques van llençar-se sobre les presons de la capital, massacrant uns 1.500 presoners (aristòcrates, eclesiàstics i presos comuns) en una expressió de justícia popular amb un simulacre de judicis sumaríssims.

Sota la Convenció, es tancaria la primera fase de la Revolució burgesa, França es convertia en República i el nou calendari republicà assenyalaria l’inici d’una nova època el 21 de setembre de 1792.