Els Estats Generals van reunir-se el 5 de maig de 1789, i ja des d’un bon començament van veure’s marcats per l’enfrontament entre dues tendències: d’una banda, els privilegiats o “aristòcrates” –és a dir, els diputats del clergat i la noblesa– i de l’altra, els diputats del Tercer Estat, els dits “patriotes”.

El Tercer Estat, que havia aconseguit duplicar el seu nombre de diputats va acabar aconseguint imposar als diputats dels altres estaments el vot per persona. Així, el 9 de juliol de 1789, els Estats Generals es convertien en Assemblea Nacional Constituent. Els diputats del Tercer Estat situaven finalment a la monarquia sota el seu control i l’Antic Règim començava a morir.

El rei, al qual finalment s’havien adherit els ordres privilegiats que havien entès el perill que suposaven els fets que s’estaven produint, intentaria protagonitzar una acció de força concentrant les tropes a les afores de París, però els parisencs farien fracassar aquesta maniobra en la jornada del 14 de juliol.

Però, davant de què ens trobem? És una Revolució, però, de quin tipus? La realitat és que a l’estiu de 1789 es pot parlar de la coexistència de tres revolucions: una revolució institucional, una revolució urbana o municipal i una revolució camperola.

Va establir-se un nexe entre la revolució parlamentària en el cim i la revolució popular en la base: gràcies a la intervenció popular, la revolució parlamentària va poder sortir triomfant. Sense el 14 de juliol, el rei no hauria fet marxa enrere, ni s’hauria posat la tricolor i tornat a cridar Necker el dia 16.

Després del 14 de juliol, a les províncies, la burgesia s’armaria, establiria unes forces armades –Guàrdia Nacional– i es faria amb les administracions públiques i dels municipis. Per tant, la pressió popular no només va ser parisenca. Moltes ciutats, seguint l’exemple de París realitzarien la seva pròpia revolució municipal, en ocasions pacífica i d’altres cops amb violència (Bordeus, Estrasburg, Marsella).

La revolució camperola, per contra, no seria un simple ressò que portaria al mimetisme amb la situació de les ciutats. Els camperols, impulsats per la “Gran Por”, pel temor a una conjura dels aristòcrates. Així, des de la primavera de 1789, es viuria una autèntica onada antinobiliària en la qual cremarien castells i títols de drets senyorials, però en comptades ocasions hi hauria fets sagnants. La “Gran Por” suposava l’ingrés de les masses camperoles en la Revolució.

Les accions derivades de la “Gran Por” exercirien la suficient pressió sobre l’Assemblea com per aconseguir-ne l’abolició –amb indemnització– dels drets derivats del feudalisme; fet aprofitat per la burgesia per a suprimir la divisió de la societat en ordres la nit del 4 d’agost i per a proclamar la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà el 26 d’agost. L’Antic Règim social havia mort.

Article 1. Els homes neixen i resten lliures i iguals en drets; les distincions socials només poden estar fundades en la utilitat comuna.

Article 2. La finalitat de tota associació política és la conservació dels drets naturals i imprescriptibles de l’home. Aquests drets són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l’opressió.

Article 3. El principi de tota sobirania resideix essencialment en la nació: cap cos, cap individu, no pot exercir cap mena d’autoritat que no emani d’ella expressament […].

Article 6. La llei és la expressió de la voluntat general. Tots els ciutadans tenen dret a cooperar personalment, o per mitjà dels seus representants, en la seva formació. La llei ha de ser idèntica per a tothom, tant per protegir com per castigar. Com que tots els ciutadans són iguals davant dels seus ulls, són igualment admissibles a totes les dignitats, càrrecs i feines públiques, segons la seva capacitat, i sense cap més distinció que la de les seves virtuts i talents […].

Article 11. La lliure comunicació de pensaments i d’opinions és un dels drets més precioses de l’home. Tot ciutadà pot, doncs, parlar, escriure, imprimir lliurement, amb el benentès que haurà de respondre de l’abús d’aquesta llibertat, en els casos determinats per la llei […].

Ara bé, la declaració de 4 d’agost introduïa dues dades contradictòries: d’una banda, es declarava solemnement que s’eliminava “el sistema feudal en el seu conjunt”, però a la vegada s’introduïen una sèrie de distincions subtils entre els “drets personals” que eren destruïts sense cap mena de dubte i els “drets reals” que gravaven la terra i eren declarats alienables.

Una darrera temptativa de resistència reial seria avortada per les dones de París durant les jornades del 5 i 6 d’octubre de 1789. El rei hauria d’abandonar Versalles i traslladar la Cort al palau de les Tulleries de París, condicionat ràpidament per rebre a la família reial. Les jornades d’octubre significaven un fre a la reacció contrarevolucionària que s’estava projectant.

Els diputats que formaven l’Assemblea Nacional Constituent eren els escollits el maig de 1789 en les eleccions als Estats Generals, i ells serien els encarregats de redactar la nova Constitució. Entre 1789 i 1791, aquesta Assemblea aniria estructurant-se sobre una classe política dividida en tendències. Així, a la dreta trobem els aristòcrates, al centre els monàrquics, i a l’esquerra els patriotes. I en el si de cada tendència anirien apareixent portaveus i líders.

La discussió de la futura Constitució ocuparia gran part de les sessions de l’Assemblea, sobretot centrades en qüestions com el problema del dret de pau i de guerra o el dret de vet que deixaria en mans de la monarquia la possibilitat de bloquejar una iniciativa legal aprovada per l’Assemblea.

Ara bé, les necessitats del dia a dia també s’haurien de resoldre des de l’Assemblea. D’aquesta manera, la crisi financera portaria a l’experiència monetària dels assignats, un nou paper moneda sostingut en la venda de les propietats eclesiàstiques nacionalitzades en benefici de la nació. Per contra, la ràpida depreciació dels assignats constituirien un element clau de la crisi socioeconòmica revolucionària.

En conseqüència a aquesta nacionalització, l’Assemblea hauria de donar a l’Església un nou paper en l’Estat revolucionari, un nou estatut que comportaria al clergat unes retribucions en funció dels seus serveis com a funcionaris de l’Estat. És la Constitució Civil del Clergat (juliol de 1790) que convertia els clergues i els bisbes en funcionaris públics escollits en el marc de les noves circumscripcions administratives i els imposava un jurament de fidelitat a la Constitució.

La venda dels béns del clergat, convertits en béns nacionals, afectaria al 6% del territori francès i lligaria als compradors (principalment burgesos) a la causa de la Revolució.

D’altra banda, quan el papa Pius VI va condemnar el nou sistema francès l’abril de 1791, es produiria una fractura entre el clergat “constitucional” i el “refractari”. Així, dels 130 bisbes, només set en jurarien la Constitució, mentre que el cos de clergues es dividia a parts pràcticament iguals.

França anava camí de convertir-se en una monarquia constitucional en la qual el poder executiu es confiaria al rei i el poder legislatiu a una assemblea electa. Els constituents recorrerien a la elecció per a la designació dels administradors públics dels nous departaments, dels districtes i dels municipis, dels jutges i dels jurats dels tribunals, i, finalment, per a l’elecció dels bisbes i els clergues. El sistema electoral descansaria en la divisió dels ciutadans en actius –aquells que participarien de les votacions–i passius –aquells que serien allunyats del sufragi per la seva manca d’ingressos suficients–. La Declaració de Drets garantia les diverses llibertats: opinió, premsa, reunió, llibertat religiosa, igualtat de drets civils i dret de propietat. Finalment, el sistema fiscal seria renovat completament mitjançant les contribucions.