La societat francesa anterior a 1789 estava basada en els estaments o ordres, amb estaments jurídics desiguals tant en les persones com en el territori. En definitiva, la França prèvia a la Revolució era una societat de transició, ni plenament feudal ni tampoc capitalista, emmarcada econòmica i socialment en l’Antic Règim on les males collites provocaven periòdicament importants crisis d’abastiments. El catolicisme era la religió oficial de l’Estat i el monarca governava per dret diví. Existien unes 40.000 comunitats rurals que agrupaven aproximadament el 80% d’una població d’aproximadament 29 milions d’habitants, dels quals la gran majoria eren camperols –uns 22 milions– mentre la població urbana no arribava al 19%. La burgesia urbana ja s’havia convertit en el sector més dinàmic de la societat francesa, però la divisió estamental del regne impedia el seu accés als llocs de decisió.
A la cúspide de la societat francesa de finals del segle XVIII trobem la monarquia, monarquia absoluta de dret diví, en la qual el sobirà no havia de retre comptes de les seves accions, a excepció de Déu, gràcies al qual regna.
El primer ordre del regne francès era el clergat, composat per uns 150.000 individus, dividit entre el clergat secular (80.000) i regular, i amb una marcada diferència econòmica entre una minoria que composava l’alt clergat (10.000) i el baix clergat amb uns minsos ingressos.
El segon ordre, la noblesa, no passava dels 300.000 individus i presentava una extraordinària diversitat tant en el seu estatut com en la seva funció social, els seus orígens, activitat i riquesa. La distinció moderna entre noblesa de toga i noblesa d’espasa ja es trobava força difuminada i practicava habitualment els enllaços matrimonials entre ambdues. Els situats a la part alta de la piràmide del grup nobiliari van aprofitar-se de l’alça de preus de la renda de la terra, del desenvolupament dels negocis comercials i industrials i de les activitats financeres; pel contrari, per a la noblesa empobrida existent a algunes províncies va veure’s vetada la promoció social. Així, durant el segle XVIII, el segon ordre va patir una desintegració progressiva com a conseqüència de la importància que van anar prenent els ennobliments a través de les carreres administratives i jurídiques, a l’expansió econòmica i al poder dels diners que va anar establint cada cop majors jerarquies dins del propi estament.
Finalment, la gran majoria de la població, uns 28 milions de francesos, constituïa el Tercer Estat, sector especialment heterogeni. La seva missió era procurar la subsistència de la resta de la població [sic]. Tot i que cap a 1789 ja podem distingir una classe burgesa diferenciada de la resta del poble, no resulta fàcil fer distincions entre els sectors més baixos d’aquesta burgesia i els sectors populars. A aquest fet hem d’afegir la gran diversitat regional existent.
A finals del segle XVIII, a França, podem observar la pervivència de vestigis del sistema social medieval o feudal. D’aquesta manera, es mantenien els senyorius que dotaven d’una determinada organització jurídica i social el camp francès, i s’estenien territorialment sobre uns espais que no necessàriament coincidien amb la comunitat pagesa; ni existia tampoc una connexió entre l’estatut de les terres i de les persones. Tampoc l’existència d’un senyoriu equivalia obligatòriament a noblesa ja que alguns burgesos enriquits també en detentaven. Característica del camp francès era l’existència d’un camperolat lliure i propietari, en part, de les terres que conreava.
La gran majoria de les terres del regne, però, seguien sota el règim feudal. És a dir, els pagesos havien de fer front al pagament de drets reials de contingut econòmic i lligats a la propietat i a drets derivats de la jurisdicció senyorial que s’havien de pagar en reconeixement del domini eminent del senyor feudal. Així, tot i que molts d’aquests senyorius s’havien transformat, de fet, en explotacions de tipus capitalista, les prestacions feudals seguien existint. L’existència d’aquestes rèmores feudals tindrien una gran importància el 1789 davant la manca de terres davant d’una població en creixement i la quasi total ocupació del sòl produït.
L’estructura de la propietat a la França pre-revolucionària suposava que gairebé una tercera part del sòl estigués en mans dels privilegiats. Tot i que els camperols comptaven amb prop del 40% de la terra, aquesta és una dada que pot conduir a errades interpretatives ja que es tractava d’una propietat molt repartida i escassa.
En el marc urbà, tots els nobles tenien privilegis, però no tots els que en gaudien d’aquests eren nobles ja que alguns plebeus enriquits podien adquirir privilegis fiscals i feudals dels que no gaudia tota la noblesa. A més, dins dels grups urbans també estaven marcats per estatuts jurídics que distingien grups diferenciats de la noblesa, el clergat i la pagesia. Així, per a obtenir el “dret de burgesia” era necessari residir en una ciutat i gaudir de certes comoditats econòmiques o estar inscrit en un gremi o ofici. La burgesia era, a la vegada, un ordre i un grup social específic dins de si mateix: era pròpiament urbana, gaudia d’una gran fortuna i tenia el seu origen en el treball. Per tant, es diferenciava tant de la noblesa urbana, del clergat i del petit poble. Els seus efectius podien representar aproximadament al 8% de la població. A París, en canvi, aquesta proporció arribava fins el 40% dels habitants.
Els sectors burgesos no eren un conjunt monolític, sinó que formaven un món heterogeni estratificat segons la dignitat, el prestigi i la fortuna, tot això unit a l’aspiració a ennoblir-se. Així, la burgesia francesa era encara una classe subalterna, però molt dinàmica gràcies al comerç amb les colònies d’ultramar. Tenien diners, instrucció, quadres dirigents… Però se’ls barrava el pas al poder polític. Uns quatre-cents mil aristòcrates ocupaven la totalitat dels càrrecs de l’Estat i disposaven d’uns privilegis que per a la burgesia resultaven insultants.
A la Revolució francesa seria crucial la presa de consciència de la burgesia com a grup social, com a motor del seu temps. El gener de 1789, l’abat Sieyès escrivia un pamflet de gran difusió anomenat Qu’est-ce que le Tiers État? on es llegia:
1a. Què és el Tercer Estat? Ho és tot.
2a. Què ha estat fins ara en l’ordre polític? Res.
3a. Què demana? Arribar a ser alguna cosa.
Qui gosaria dir que el poble no conté en ell mateix tot el que es necessita per formar una formar una nació completa? És un home fort i robust però que encara té un braç encadenat. Si es fes desaparèixer l’ordre privilegiat, la nació no seria menys, sinó més. I què és el Tercer Estat? Tot, però un tot travat i oprimit. I que seria sense l’ordre privilegiat? Ho seria tot, però un tot lliure i florent. Sense ell no pot funcionar res, i tot funcionaria infinitament millor sense els altres […].
Era un toc d’atenció a l’opinió pública i, especialment, als estaments privilegiats, sobre el nou paper que reclamava la burgesia en el si de la nova societat francesa. Només cinc anys abans, el dramaturg Beaumarchais ja havia fustigat a l’aristocràcia amb Les noses de Fígaro on el protagonista insistia en que “els nobles no tenen més treball que néixer”. Més encara, el 1776, el bisbe de Carcassona ja es lamentava de l’intolerable “esperit de rebel·lió” d’una gent que “es creu que és lliure”. No eren veus solitàries, sinó que responien al pensament i les primeres accions d’una burgesia econòmicament forta que havia begut de fonts intel·lectuals com Diderot, Voltaire o Rousseau i reclamava el seu paper en la gestió pública de l’Estat.
