Durant el segle XVIII, en els Estats europeus va començar a posar-se de manifest l’existència d’un desfasament entre les estructures polítiques i socials i les estructures econòmiques. D’una banda, els governs restaven en mans de monarquies absolutes de dret diví recolzades en l’aristocràcia i el clergat, resistents a qualsevol reforma que contradigués els seus privilegis feudals. D’altra banda, la noblesa estava perdent força enfront d’una puixant burgesia desitjosa de que el seu poder polític es correspongués amb el seu poder econòmic.
Aquesta contradicció determinaria el fracàs del reformisme emprés per monarques com Lluís XVI de França. El seu objectiu del monarca seria reforçar el seu poder absolut racionalitzant les despeses i els ingressos de l’Estat mitjançant la modificació del sistema econòmic de l’Antic Règim. Els seus intents reformistes serien boicotejats des dels estaments privilegiats i, inconscient de que és impossible la introducció d’uns canvis modernitzadors conservant el vell model social, acabaria abocant el país cap a la Revolució amb l’ajuda dels propis notables amotinats contra el monarca.
El 1789, França comptava amb 29 milions d’habitants, bons recursos naturals i una certa hegemonia política a Europa, reforçada per la victòria assolida a Amèrica en recolzar les colònies insurgents que configurarien els Estats Units contra Anglaterra. En canvi, la victòria en aquella guerra va originar un gravíssim problema financer, carrega que suportarien els estaments no privilegiats, és a dir, la burgesia, el petit poble i el camperolat. A aquest fet s’unirien una sèrie de males collites que desembocarien en un creixement desenfrenat dels preus que agitaria el fantasma de la fam. Aquesta explosiva conjuntura acabaria desembocant en l’esclat revolucionari.
Per aquest motiu, la crisi generalitzada de l’Antic Règim que es vivia a tota l’Europa occidental va concretar-se dràsticament a França. Les teories il·lustrades havien creat un escenari idoni perquè la burgesia s’oposés a les reformes econòmiques i socials que pretenien acabar amb la crisi sempre que fossin solucions que mantenien els seus privilegis a l’aristocràcia i al clergat. L’Estat francès estava fortament endeutat com a conseqüència de la seva política hegemònica a Europa i des de la corona no es trobaven solucions per a evitar la bancarrota.
Ja en temps de Lluís XV s’havien començat a escoltar les primeres veus demanant un sistema impositiu més just i uniforme, però qualsevol intent reformista toparia sistemàticament amb l’oposició de la noblesa i no passaria de la condició de projecte. La monarquia de Lluís XVI era una màquina complexa, mal adaptada a les grans transformacions demogràfiques, econòmiques, socials i culturals que vivia el país i l’aparell de l’Estat estava envaït per una burocràcia parasitària. Només quan el rei Lluís XVI va nomenar, el 1783, ministre d’hisenda a Charles Calonne (desprès dels intents reformistes fallits de l’enciclopedista Turgot i el liberal Necker) va semblar possible iniciar una sèrie de reformes en el sistema.
Després d’estudiar la situació de les arques públiques, Calonne va proposar la instauració d’un codi tributari uniforme per la tinença de terres. Si bé el projecte va comptar amb el recolzament del monarca, a la vegada va topar amb la ferma oposició de l’Assemblea de Notables, un òrgan consultiu del que només formaven part els estaments privilegiats del regne. L’Assemblea va resistir-se a les reformes fiscals sota l’argumentació que només els Estats Generals podien aprovar una reforma de tals característiques i importància. És el que es coneix com la revolta dels notables. En realitat, en el si dels Estats Generals l’aliança en el vot entre els estaments privilegiats –noblesa, clergat i Tercer Estat votaven no per representants sinó per estaments– deixava sense possibilitats el Tercer Estat per a imposar el seus criteris.
Amb la seva sol·licitud de convocatòria dels Estats Generals el que realment buscaven els notables era diluir la seva responsabilitat en la negativa a les reformes i posar en entredit la força de Lluís XVI davant els seus privilegis. Paral·lelament, l’Assemblea de Notables va exigir al rei la destitució de Calonne, que va ser substituït per Étienne-Charles de Loménie de Brienne, arquebisbe de Tolosa i líder de l’oposició al que havia estat el seu antecessor com a ministre d’hisenda.
Tot i això, davant la delicada situació econòmica de l’Estat, Brienne també va intentar la seva pròpia reforma, inspirada en part en el projecte anterior però amb una sèrie de canvis que havien de suposar la desaparició de la resistència per part dels estaments privilegiats. De res no va servir arreglar la reforma a mida dels privilegiats i aquests van tornar a oposar-se a qualsevol reforma fiscal que atemptes contra els seus drets. A més, la insistència de Brienne en la necessitat de les reformes va donar lloc a la resistència dels grups més poderosos i a la retirada de qualsevol préstec a curt termini, aquells que fins aleshores havien permès a la corona mantenir, almenys en aparença, les finances de l’Estat.
L’agost de 1788, Brienne va veure’s obligat a dimitir del seu càrrec i va ser substituït per Jacques Necker, antic ministre de finances i de conegut caràcter reformista. Davant la paralització econòmica, Lluís XVI va convocar els Estats Generals pel mes de maig de 1789. Era la millor prova de la gravetat de la situació econòmica, ja que des de 1614, en temps de Lluís XIII, no es convocava l’assemblea.
Les eleccions dels representants escollits als Estats Generals van portar-se a termes segons els paràmetres tradicionals del l’Antic Règim, és a dir, segons els estaments feudals. En canvi, davant la pressió popular, Lluís XVI i els seus ministres van accedir a doblar el nombre de representants del Tercer Estat, si bé només podien votar com a estament.
D’altra banda, d’acord amb la tradició, qualsevol ciutadà, de qualsevol condició social, podia dirigir-se a l’Assemblea exposant les seves queixes o peticions per escrit. Són els coneguts com a “memorials de greuges”, que en aquesta ocasió van arribar a la quantitat de 50.000 quaderns. Majoritàriament, aquests testimoniarien la fidelitat de la població francesa a la seva monarquia, però coincidien en la proliferació de les demandes d’abolició dels privilegis senyorials, eclesiàstics i municipals, la igualtat davant la llei i l’aprovació d’un règim que garantís les llibertats individuals.
Per exemple, recollim un extracte del memorial de greuges de Valençay:
Els habitants que formen el Tercer Estat d’aquesta ciutat i parròquia de Valeçay, a Berry, supliquen molt humilment a Sa Majestat […].
Que caldria suprimir la talla, la capitació i els dos vintens. Per substituir aquests impostos, el govern establiria un dret [impost] únic que cada província lliurement podria repartir i percebre i que els eclesiàstics i els nobles, que hi estarien subjectes, també haurien de satisfer, igual que el Tercer Estat […].
Que per pagar els deutes de l’Estat no hi hauria una altra sortida que apropiar-se [nacionalitzar] de tots els béns dels frares i dels monjos que actualment són inútils per al servei diví […].
Els diputats electes van començar a arribar a Versalles des de tots els municipis de França en els darrers dies de l’abril de 1789. Pocs dies abans, arrel del nou encariment del preu del blat, s’havien produït una sèrie d’avalots i desordres públics en el barri de Saint-Antoine. Però el 5 de maig, en iniciar-se la reunió dels Estats Generals, l’ordre semblava regnar a París. Restava poc més d’un mes pel 14 de juliol.
