Fins al darrer quart del segle XVIII l’economia va fonamentar-se principalment en les teories del mercantilisme –acumulació de metalls preciosos per part dels Estats, intervencionisme estatal, proteccionisme econòmic– i la fisiocràcia –volum de producció agrària–. Seria el 1776 quan l’anglès Adam Smith amb la seva obra Assaig sobre la naturalesa i les causes de la riquesa de les Nacions fonamentaria una nova teoria: el liberalisme econòmic, base del capitalisme.
Segons aquesta nova concepció econòmica, l’enriquiment de la societat passaria per l’enriquiment de l’individu. I aquest hauria de conduir les seves activitats econòmiques segons la llei de l’oferta i la demanda que condicionaria la producció i el mercat, fent inútil la intervenció de l’Estat. La riquesa de les nacions provindria, doncs, de la capacitat productiva total del país, entesa com la suma de l’esforç col·lectiu.
El paper de l’Estat s’hauria de reduir, per tant, a la garantia de l’ordenació i just desenvolupament d’aquest procés. Per a arribar a un funcionament perfecte s’hauria de suprimir qualsevol mena de regulació de l’intercanvi comercial (duanes nacionals, peatges, monopolis estatals, etc.) per donar pas al lliure canvi. Aquest plantejament estaria en consonància amb la ideologia del liberalisme polític que propugna el valor de l’individu enfront de sistemes de govern tancats com les monarquies absolutes del segle XVIII.
Aquest sistema necessita pel seu desenvolupament l’acumulació de riquesa (el capital que s’origina a partir de l’estalvi i l’acumulació de beneficis del treball) en mans privades i la inversió d’aquest capital financer. El primer capital que va finançar la Revolució Industrial provindria fonamentalment dels beneficis generats per la revolució agrícola, els quals mancats de la possibilitat de trobar noves formes d’inversió en el món rural cercarien nous beneficis en el món fabril i la construcció dels ferrocarrils. D’altra banda, el comerç colonial del segle XVIII també va generar un capital comercial que, en part, s’invertiria a la indústria.
A mida que les empreses industrials naixents passessin de ser familiars a convertir-se en factories més complexes, cada vegada necessitarien de la inversió de capitals més forts i derivarien en la creació de societats d’accionistes. El capital, dividit en múltiples accions seria invertit i retingut pels posseïdors d’accions. Cada acció produiria un benefici anual pels accionistes: el dividend. Les accions, a la seva vegada, es podrien comprar o vendre a la borsa de valors segons les lleis de l’oferta i la demanda, i el seu valor pujaria o baixaria d’acord amb la prosperitat o decadència de l’empresa. En aquest darrer cas, els accionistes mirarien de vendre les seves accions el més ràpidament possible. La pèrdua total de valor de les accions portaria l’empresa al crac borsàtil.
Una altra modalitat de finançament empresarial que apareix en aquest període són les obligacions comprades pels inversors: crèdits, en general de quantitats no massa elevades, que es comprarien a una entitat o empresa a un valor fix, amortitzable en un temps determinat i que es pot comprar i vendre a la borsa de valors. En definitiva, són un préstec que es fa a una empresa que ha de retornar el seu valor a un termini i interès fixos. No tindrien un risc tan gran com les accions.
També la banca va evolucionar des d’una posició pròpia de l’Antic Règim de simple dipòsit de diners fins a la conformació en banca de negocis. Aquesta empraria els capitals dipositats provinents de l’estalvi per a concedir crèdits a les empreses a canvi d’un interès fixat, o per fer negocis. L’estalviador rebria una part d’aquests interessos i la banca es quedaria amb la resta dels beneficis. Durant el segle XIX i fins el 1914 el sistema monetari internacional va basar-se en el patró or –equivalència establerta, a tipus fix, entre una moneda i una quantitat d’or de determinada qualitat– que garantia l’estabilitat de les monedes nacionals de forma que aquestes conservessin un valor fix, i els intercanvis internacionals no fossin destorbats per les fluctuacions del valor de canvi de les monedes a nivell internacional.
