Les profundes transformacions que marquen l’inici del món contemporani no van ser només de caràcter polític. Les revolucions liberals van desenvolupar-se dins d’un marc que va veure canviar profundament les estructures de caràcter econòmic i social en diversos països europeus des de mitjans del segle XVIII i que en el seu conjunt anomenem revolució industrial. Una transició de l’Antic Règim –caracteritzat per una economia i població estancades, una societat estamental i un Estat absolutista– cap al món capitalista.
Així, a partir de 1760, a Anglaterra, van produir-se un conjunt de transformacions tècniques i econòmiques que van possibilitar a l’Europa del segle XIX un extraordinari creixement de la productivitat gràcies a la utilització de la màquina. La mecanització va suposar una multiplicació insospitada de la fabricació de béns de consum que no hauria estat possible sense la introducció d’una nova forma d’energia: el vapor. Aquestes transformacions originàries d’Anglaterra van anar estenent-se poc a poc per la resta d’Europa i altres parts del món seguint diferents models, i van significar un canvi tant radical per a la societat que podem qualificar-les de “revolució” tot i la seva dilatació en el temps, al igual que qualifiquem de “revolució” les transformacions agràries del Neolític.
No estem davant d’un fenomen aïllat dins de la societat, sinó que estaria profundament relacionat amb els camps de la demografia, l’agricultura, els transports i de l’estructuració de l’economia i de la mateixa societat. Es trencava amb les relacions senyorials i la divisió estamental de la societat per introduir el concepte de classe que canviaria definitivament les relacions entre el capital i el treball.
Així, podem distingir dues fases: un primer impuls de creixement anomenat primera revolució industrial (1760-1870) caracteritzat pel creixement regular de la població generant mà d’obra abundant i la producció agrícola, la divisió del treball industrial provocant un canvi en l’estructura de la població activa, la introducció de innovacions tècniques, la configuració de la fàbrica com a lloc de producció, l’articulació de mercats més amplis a través de l’expansió del comerç i el desenvolupament d’una mentalitat empresarial, focalitzat especialment en el món del tèxtil cotoner i la siderúrgia i que finalitzaria amb una greu crisi a causa de les crisis cícliques a causa de la sobreproducció que generava i una segona revolució industrial (1870-1914) que la superaria amb la introducció de novetats en el camp de les fonts d’energia i l’aparició de nous sistemes de producció, transport, comunicació i finançament truncats, en part, el 1914 per l’esclat de la Primera Guerra Mundial.
