El creixement demogràfic iniciat en el segle XVIII hauria estat impossible sense una ampliació de l’oferta d’aliments. El primer que demanava una població en creixement era més aliments, i, per això, els primers canvis econòmics de la Revolució Industrial els trobem en el sector primari. A la seva vegada, l’augment de la demanda d’aliments, com a resultat de l’increment de la població, va provocar l’alça del preu dels productes agrícoles, fet que va estimular els propietaris a augmentar la producció.

La millora de l’oferta d’aliments va realitzar-se mitjançant un augment de la productivitat. Així, la revolució agrícola, iniciada a començaments del segle XVIII, va comportar canvis de dos tipus: de les estructures de la propietat agrària tradicional (privatització del sòl a través de la reforma agrària) i de les tècniques de producció i conreu.

La Revolució Industrial va posar fi a la propietat senyorial i a l’existència dels béns comunals pròpia de l’Antic Règim, per deixar pas a la propietat privada de la terra. Aquesta individualització de la propietat va estimular els conreadors a invertir i introduir millores tècniques per augmentar la producció i obtenir així més beneficis.

D’aquesta manera, a Anglaterra, el canvi de les estructures va suposar la modificació de la tinença de la terra i de la superfície conreable a través d’un procés de privatització. Els grans propietaris van aconseguir apoderar-se de les terres comunals per a la seva millora mitjançant la Llei d’Encerclaments (Enclosure Act) de manera que van formar grans unitats de conreu més fàcils d’explotar i on introduir innovacions tècniques i mecàniques. Aquesta mesura perjudicava als petits propietaris o arrendataris que van veure’s obligats a col·locar-se de jornalers o a emigrar a la ciutat. A França i Espanya, en canvi, va ser l’expropiació per part de l’Estat dels béns de l’Església –a través de les desamortitzacions– la que va donar l’oportunitat d’adquirir terres a la noblesa i la burgesia.

El tancament de terres a Anglaterra:

En paral·lel a la concentració de terres conreables va produir-se una gran millora en les tècniques de producció. Va generalitzar-se l’ús d’adobs orgànics i va introduir-se el sistema de rotació quadriennal segons una successió de conreus (per exemple, naps-civada-farratge-blat) que no esgotava tant els camps, suprimia el guaret, diversificava la producció i proporcionava alhora aliments herbacis per alimentar bestiar. Seria al comtat de Norfolk on s’iniciaria la introducció d’aquestes tècniques (Sistema Norfolk).

D’altra banda, s’introduirien també nous conreus de semi regadiu com el blat de moro, la patata, la remolatxa sucrera i el tomàquet, més segurs al no ser tant dependents de les condicions meteorològiques i que afavoririen una dieta més rica i més variada. Per tant, estem davant del canvi a un conreu intensiu que no deixava descansar la terra i permetria incrementar la producció a través de l’ús de nous mitjans (rec, adobs, etc.).

Unes altres millores van ser la sembra en fileres separades de solcs i la utilització de noves arades, com la de Rotherdam, que gràcies a la seva forma triangular i ser construïdes amb ferro removien la terra amb més facilitat. A més, paulatinament, s’aniria introduint també la mecanització en algunes de les feines clàssiques del camp: la sembradora (Jetro Tull, 1730), la segadora (Mackormick, 1830) o la batedora (Turner, 1831) permetrien l’abaratiment de la producció.

També la ramaderia viuria les seves reformes. Ara, gràcies a la nova rotació de conreus, una part de les terres de cultiu es dedicarien a la producció de farratges per alimentar els animals. D’aquesta manera, el nombre de caps de bestiar va incrementar-se i va produir-se un desenvolupament de l’estabulació. Així, la carn deixava de ser un aliment només a l’abast dels més rics.

Aquests dos factors van contribuir, a través de l’excedent, a la transició d’una agricultura tradicional cap a una agricultura d’economia de mercat. Entre el 1700 i el 1800 la producció agrària es va incrementar de tal manera que, per exemple, els rendiments agrícoles van augmentar un 90%.

Així, la revolució agrícola, afavorida per l’increment dels preus agraris, va contribuir a la revolució industrial com a subministradora d’aliments per a la població dels naixents centres industrials, com a proveïdora de l’excedent de mà d’obra, com a consumidora de productes industrials i amb la inversió del capital acumulat dels beneficis agrícoles en d’altres negocis com podien ser la indústria o la borsa.