El 4 de juliol de 1776 representants de les tretze colònies reunits a Filadèlfia van redactar la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica, el preàmbul i el contingut de la qual van ser escrits per Thomas Jefferson. Aquesta declaració expressava els principis que impulsaven la revolta dels colons: el dret de tothom a la llibertat i a la recerca de la felicitat, el deure dels governants a respectar els drets inalienables del poble, el dret a la rebel·lió contra la tirania i la divisió de poders.
Considerem com a evidents aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests drets hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat; que per garantir aquests drets s’institueixen entre els homes els governs, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats; que quan s’esdevingui que una forma de govern es faci destructora d’aquests principis, el poble té dret a reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d’aconseguir la seva seguretat i felicitat […].
Aquesta ha estat la paciència llargament demostrada per les colònies i aquesta és avui la necessitat que els obliga a modificar el seu antic sistema de govern […].
A aquesta Declaració d’Independència s’hi va afegir posteriorment la Declaració dels Drets de l’Home redactada a Virgínia (1776).
Tots els homes són per naturalesa igualment lliures i independents i tenen certs drets inherents a la seva persona […].
Tot poder resideix en el poble i, per consegüent, en deriva […].
El govern està i cal que estigui instituït per al benefici, la protecció i la seguretat comuns del poble, nació o comunitat […].
El poder legislatiu i el poder executiu de l’Estat han de separar-se i distingir-se del judicial […].
Les eleccions dels membres que actuen com a representants del poble a l’assemblea han de ser lliures […].
La religió […] ha d’orientar-se exclusivament amb la Raó i la convicció, no per la força o la violència; i, per tant, tots els homes tenen el mateix dret a l’exercici lliure de la seva religió […].
La guerra contra la metròpoli va ser llarga (1775-1782) i es pot dividir en dues etapes diferenciades:
Primera etapa (1775-1777). Inicialment, els rebels, dirigits per George Washington, el que seria el primer president dels EUA, es van enfrontar amb els britànics seguint una tàctica de guerrilles. La victòria de les milícies comandades per Washington a Lexington (1775) i Saratoga (1777) van donar més impuls a la insurrecció i van fer que França, enemiga del Regne Unit en la lluita per l’hegemonia europea, es decidís a donar suport als rebels.
Espanya també va ajudar activament a la causa independentista, malgrat que ho va fer més discretament, sobretot mitjançant finançament econòmic, perquè a la vegada que buscava que Anglaterra perdés poder colonial a Amèrica temia que la rebel·lió es contagiés a les seves pròpies colònies.
Segona etapa (1778-1782). Amb la intervenció francesa s’iniciava una nova fase de la guerra en la qual l’exèrcit britànic es va quedar sense proveïments. Després de la derrota infligida als anglesos a Yorktown l’octubre de 1781 per les tropes americanes de George Washington, Anglaterra va caminar cap a la derrota. La intervenció estrangera, la creixent professionalització de l’exèrcit dels colons americans i el ferm suport de la població van provocar la derrota definitiva d’Anglaterra el 1782.
La pau es va restablir amb el Tractat de Versalles de 1783, pel qual Anglaterra reconeixia la independència dels Estats Units d’Amèrica.
La guerra d’independència d’aquestes tretze colònies contra la Corona britànica també és una revolució liberal ja que desprès de la victòria definitiva els Estats Units establiran un sistema polític basat en la divisió de poders i plasmat en una Constitució redactada pels pares fundadors (cinquanta delegats del Congrés) el 1787. Era la primera Constitució promulgada en el món que duia totalment a la pràctica els principis teòrics de sobirania nacional i separació de poders.
Aquesta Constitució entraria en vigència el 1789, creant un sistema polític republicà federal. D’aquesta manera, les antigues colònies van esdevenir Estats amb autonomia per legislar en tots els àmbits tret de la política exterior, la defensa i el comerç amb l’exterior o entre els Estats federals.
Els representants al Congrés (Cambra de Representants i Senat) i el president de la Unió serien elegits per sufragi. D’altra banda, s’establia la total separació de poders (executiu, legislatiu i judicial): el president, escollit per sufragi universal masculí indirecte, controlava el poder executiu promulgant les lleis i exercint el dret de veto; en el Congrés requeia el poder legislatiu aprovant els impostos i els pressupostos, portant la iniciativa de les lleis i declarant la guerra i la pau; i el poder judicial restava en mans dels tribunals independents del poder polític. A més, es creava el Tribunal Suprem, format per sis membres nomenats pel president, que havia de vetllar perquè les lleis i les actuacions del govern no vulneressin la Constitució.
A més, la Constitució americana recollia els drets bàsics garantits pel nou Estat: la llibertat d’expressió, de reunió, d’associació, de premsa, de religió, de petició, i d’ésser jutjat per un jurat. Així com el dret a la propietat i la llibertat. La manca de grans diferències socials donaria lloc a una nova característica: la democràcia. Això sí, uns drets reconeguts només per a la minoria blanca ja que l’esclavitud va mantenir-se.
Els Estats Units van ser el primer país on les colònies europees van aconseguir la seva emancipació i, alhora, el primer Estat on s’aplicaven els principis del liberalisme polític. Així, el 1787 els EUA esdevenien una modesta potència de gran superfície amb uns quatre milions d’habitants blancs i una munió d’esclaus d’origen africà.
