Ajaccio, 15 d’agost de 1769 – Santa Helena, 5 de maig de 1821.

General, primer cònsol i emperador dels francesos.

Fill d’un cors col·laboracionista, Bonaparte va estudiar a França des del 1779. Personatge il·lustrat per educació i inclinació, Napoleó es mantindria fidel a la Revolució francesa que havia tastat des de l’Enciclopèdia i l’obra dels filòsofs. Però de la mateixa manera, adaptaria sense gaires problemes el seu jacobinisme de sortida amb l’autoritarisme dels seus anys de governant.

Entregat a la causa revolucionària, va ser lloctinent coronel de la Guàrdia Nacional a Còrsega, i el 1793 va passar a França. Aleshores, va declarar-se jacobí i va començar una brillant carrera militar al servei de la Convenció. La seva primera acció militar victoriosa seria dirigint l’ofensiva de l’artilleria que va permetre la recuperació de Tolosa pel govern de París el desembre de 1793.

Empresonat i depurat després dels fets de Termidor per la seva vinculació al Comitè de Salut Pública i a la figura de Robespierre, va començar a redreçar la seva carrera el 1795 quan, com a segon comandant de l’exèrcit de l’interior encapçalat per Barras, va dirigir la repressió de l’aixecament reialista que donaria pas al Directori i va ser nomenat cap de l’exèrcit de l’interior (5 d’octubre de 1795).

Acabat de casar amb Josefina, va ser enviat a Itàlia (1796), on va aconseguir, després d’una victoriosa campanya, la signatura del tractat de Campoformio (1797) i va modificar per primer cop el mapa polític europeu: va suprimir el Regne de Venècia i va crear la República Cisalpina.

Requerit per a realitzar una nova acció militar a París per donar un cop de força en favor del Directori, enviaria a París el general Augereau per ser l’encarregat d’ocupar militarment la ciutat de París la matinada del 4 de setembre de 1797 i procedir a la depuració del cos legislatiu que donaria pas a la segona etapa del Directori. Sense participar activament, Napoleó es convertia en l’àrbitre de la República.

Bonaparte va representar a França al congrés de Rastatt (1797) i va acceptar la direcció de l’exèrcit que havia de lluitar amb Anglaterra. així, per tal de tallar als anglesos la ruta vers les colònies orientals, va passar a Egipte. Aïllat pel fet d’haver estat destruït el seu estol, va portar a terme una política de captació dels nadius i va aconseguir d’aturar els turcs a Síria i a la mateixa costa egípcia.

El 1799 va tornar a França, just en el moment en què els moderats necessitaven un general per a realitzar un cop d’Estat que posés fi al Directori.

Així, després del cop de 18 de Brumari (9 de novembre de 1799), Napoleó va esdevenir cònsol juntament amb Roger Ducos i l’abat Sieyès. Primer cònsol, cap de govern i de l’exèrcit, tindria el poder executiu i la iniciativa en l’elaboració de les lleis, designava ell mateix els consellers d’Estat i els altres cònsols, segons els seus interessos polítics, prescindint de les assemblees i recorrent al plebiscit. Començava una etapa de quinze anys en el poder de França.

El 1800 va reorganitzar l’administració, l’economia i el sistema judicial i es va llançar sobre Europa. Napoleó atacaria Itàlia, aconseguiria que es reconegués la frontera del Rin (1801) i forçaria Anglaterra a signar la pau d’Amiens(1802).

Reforçada la seva posició pel prestigi dels triomfs militars, Bonaparte va acabar de consolidar el seu poder ampliant les bases socials del seu règim cap a la dreta amb una implacable repressió antijacobina, minant el reialisme amb el seu acostament a l’Església i assegurant-se la fidelitat de la classe política mitjançant una depuració (1802) del tribunat.

La Constitució de l’any X (1803) el faria cònsol vitalici, li va reconèixer el dret de triar successor, de designar el Senat que havia de completar la mateixa constitució, i de legislar un model de tribunat fàcil de controlar. El poder executiu passaria a estar per sobre del poder legislatiu, deixant l’assemblea en segon pla, amb els seus membres escollits per sufragi censitari. El seu règim començava a ser de caràcter autoritari, personalista i repressiu.

Les hostilitats amb Anglaterra i les maniobres dels reialistes per a aprofitar-se’n li proporcionarien excusa per a fer-se proclamar emperador i el mateix papa Pius VII va ser obligat a consagrar-lo en una fastuosa cerimònia celebrada a la catedral de Notre Dame de París (1804). El consolat es transformava aleshores en Imperi sota la legitimació del referèndum popular.

Napoleó va iniciar llavors l’obra de construir un país nou, un nou règim i una societat de nou tipus. Es va fer envoltar d’una cort imperial, va afavorir el sorgiment d’una noblesa d’imperi i va legislar les bases jurídiques de la societat sorgida de la Revolució. Va reformar l’ensenyament, va urbanitzar la seva capital i va potenciar les creacions d’artistes oficials que donarien unitat formal al nou ordre del país.

En el terreny econòmic, va crear-se un nou sistema de duanes i l’agricultura i la indústria rebrien protecció des de l’Estat. El règim imperial, però, tindria poca capacitat de resistència a la crisi econòmica, hi havia pocs fons i l’exèrcit estaria crònicament mal abastat i mal pagat.

Aquest exèrcit va ser l’encarregat de refer el mapa d’Europa per tal d’establir el “sistema napoleònic”. Napoleó pretenia de voltar França d’un estol d’Estats convencionalment delimitats, el govern dels quals va ser donat a parents o a persones de la seva absoluta confiança. Aquests Estats estarien regits pel mateix sistema de govern i fins i tot pel mateix codi que l’imperi Francès, i havien d’ésser en realitat un eixamplament defensiu.

Les guerres sempre renovades amb les grans potències —Anglaterra, Àustria, Prússia, Rússia—, successivament coalitzades contra França, les hostilitats simultànies en fronts tan distants com Rússia i la Espanya cansarien finalment els francesos, afeblirien l’exèrcit i arruïnarien l’Estat.

Napoleó va intentar salvar-se amb un retorn a un sistema quasi propi de l’Antic Règim —a través del seu matrimoni amb Maria Lluïsa d’Àustria (1810) i l’aliança imperial amb els Habsburg—, però ja era massa tard.

El 31 de març de 1814, derrotat militarment per la coalició antifrancesa que ocupava París, va ser obligat a abdicar. Pel tractat de Fontainebleau li va ser reconegut el títol d’emperador, però va ser desterrat a l’illa d’Elba.

El 1815, reprendria per sorpresa el poder, donant pas l’aventura dels Cent Dies, però la derrota definitiva a Waterloo li costaria el destronament i l’exili definitius a l’illa de Santa Helena on moriria el 1821.