L’absolutisme monàrquic era el sistema polític dominant en la major part d’Europa a principis del segle XVIII. El rei concentrava el poder legislatiu, executiu i judicial. És a dir, era el monarca era qui decidia quines lleis entraven en vigor, qui prenia les decisions de govern i qui nomenava els jutges. És per això que es diu que en l’absolutisme és impossible separar els conceptes monarquia i Estat ja que des de la monarquia es controlaven tots els poders de l’Estat.
L’absolutisme se sustentava en les teories polítiques elaborades per pensadors com ara Bossuet, que defensaven l’origen diví de la monarquia, i per això res, cap llei ni institució, no podia estar per sobre de la figura del rei. En definitiva, els monarques absoluts exercien el seu poder sense cap limitació.
La concentració de poder dels monarques francesos, seguint l’exemple de la monarquia de Lluís XIV en el segle XVII, i el triomf del seu model centralitzat que els va permetre subordinar l’aristocràcia era el model a copiar per les monarquies europees. Ara bé, si els privilegiats van acceptar aquest sistema a França va ser perquè el rei, tal com ells volien, els va mantenir els seus privilegis.
En un discurs davant del Parlament de París, el 3 de març de 1766, el rei francès Lluís XV deixava clara la seva concepció de l’Estat absolutista:
És tan sols sobre la meva persona on resideix el poder sobirà, el caràcter propi del qual és l’esperit de consell, de justícia i de raó. És a mi a qui els meus cortesans deuen la seva existència i autoritat. La plenitud d’aquesta autoritat que ells només exerceixen en nom meu resideix sempre en mi. Només a mi pertany el poder legislatiu sense dependència i sense divisió. És per la meva autoritat que els oficials de la meva cort procedeixen, no a la creació, sinó al registre, a la publicació i a l’execució de la llei. L’ordre públic emana de mi i els drets i els interessos de la nació, dels quals se sol fer un cos separat del monarca, estan units necessàriament al meu i només descansen en les meves mans […].
Si bé durant molts anys els historiadors van defensar el poder de les monarquies absolutes en les quals els reis dirigien personalment la política i l’acció de govern sense la necessitat del consentiment de cap tipus d’assemblees representatives; disposaven de governs i institucions centralitzades alienes als poders locals; i tenien un exèrcit permanent i una burocràcia que tenien la força suficient per a imposar les decisions del monarca arreu del regne i sotmetre a aquells que no les complissin; la realitat és que, sense negar el lligam entre monarquia i Estat, el poder dels reis estava limitat en diferents aspectes.
D’una banda, els poders locals (senyories, municipis, províncies) no sempre van acatar obedientment els designis reials que procedien des de les capitals. La població de l’Antic Règim obeïa les autoritats locals que eren les que detentaven el poder en la pràctica, més que no pas un rei llunyà al qual no veien mai. D’aquesta manera, en el camp els camperols obeïen els seus senyors, i a les ciutats les corporacions de govern local (ajuntaments) van esdevenir molt poderoses i van començar a prendre decisions que correspondrien al govern central.
Una altra limitació al poder absolut dels monarques la trobem en la impossibilitat d’establir un control eficient sobre les tasques de govern, especialment quan parlem de grans Estats. És innegable que els reis absoluts promulgaven moltes lleis, però, a la pràctica, eren incapaços d’imposar-les ja que, tot i el gran desenvolupament de l’administració i el nombre de funcionaris, aquesta no era suficient per donar cobertura a tot el territori.
Finalment, l’actitud immobilista de l’aristocràcia i el clergat i l’aparició de nous agents socials també limitaven l’absolutisme monàrquic. Per moltes prerrogatives que haguessin acumulats els monarques, la promulgació de certes lleis encara requeria de l’aprovació de les diferents assemblees representatives dels regnes (Corts, Parlaments, Estats Generals, etc.) i aquests organismes, integrats pels representants dels estaments, podien ser una important limitació per l’acció de govern.
D’aquesta manera, caldria acotar la teoria de l’absolutisme com a doctrina, d’una banda, i la seva pràctica efectiva, d’una altra. Així, només podem parlar d’Estats absolutistes reals a països com Dinamarca, Portugal o Savoia-Piemont, on l’acció directa del govern del monarca era possible gràcies a les petites dimensions dels territoris. A la resta d’Europa, sota la teoria de l’absolutisme, el que existia en la pràctica era un poder restringit o compartit dels monarques amb els poders locals i els grans senyors.
Per tal que el seu poder arribés d’una forma efectiva a tots els racons dels territoris que dominaven, els monarques absoluts van cooperar amb els poders locals, van desenvolupar una burocràcia enorme per intentar ampliar el poder sobre els seus dominis i van bastir un exèrcit reial molt poderós.
I és que els monarques de l’Antic Règim van haver de buscar l’aliança amb els sectors poderosos del regne –els senyors feudals, l’Església, les autoritats locals, els gremis i alguns funcionaris que havien comprat el càrrec i el transmetien de generació en generació– per tal que els qui tenien el poder en la pràctica l’exercissin en consonància amb els interessos de la monarquia. A canvi d’aquesta cooperació, els reis no van tenir més remei que mantenir el poder, l’autonomia i els privilegis d’aquests sectors. Ni tan sols la justícia era impartida de forma exclusiva pels monarques perquè dins de les senyories jurisdiccionals era el senyor qui l’exercia.
Les monarquies absolutes van crear al llarg dels segles XVII i XVIII noves places de funcionaris dependents de l’Estat amb l’objectiu de fer efectiu el seu poder a escala local. Només amb la presència directa de delegats del rei podia ser possible de sotmetre parcialment el poder de les institucions locals i dels grans senyors. Per exemple, amb aquest objectiu, a França va crear-se la figura dels intendents.
Per pagar les despeses derivades de l’exercici teòric (el luxe de la Cort) i pràctic de l’absolutisme (la burocràcia, l’exèrcit), els reis van necessitar cada cop més diners, que obtenien dels impostos que satisfeia el Tercer Estat, perquè el clergat i la noblesa no contribuïen al sosteniment de l’Estat. Més enllà de la injustícia del sistema, això suposava una clara ineficiència de la hisenda ja que limitava enormement els ingressos de l’Estat.
