La pesta negra –també coneguda com a Mort Negra– va ser una epidèmia de pesta, que va devastar Europa i Àsia a mitjans del segle XIV i es calcula que va provocar la mort d’aproximadament un terç de la població europea.

La pesta és una malaltia epidèmica causada pel bacil de Yersin-Kitasolo (Pasteurella pestis), que va poder ser aïllat el 1894, a Hong Kong, durant una epidèmia, pel microbiòleg suís Yersin.

Després d’un període d’incubació silenciosa, la malaltia es manifesta produint una febre elevada, acompanyada de calfreds, nàusees, set i sensació d’esgotament i d’angoixa. Després d’aquest inici, que es produeix de manera brusca, la malaltia no segueix un quadre clínic idèntic, sinó que es presenta sota tres formes inconfusibles.

La primera, i més clàssica, és la bubònica. A l’engonal, les aixelles o el coll apareix el bubó, un bony dolorós i molt evident format en un gangli. Existeix tota una iconografia que representa els empestats amb grans tumors de la mida d’un ou en la part superior de la cama, porta d’entrada més habitual de la infecció. Aquesta forma bubònica és la més habitual i coneguda, a causa de l’afinitat del bacil pel sistema limfàtic.

La segona forma, la pulmonar, és de simptomatologia més reduïda. Testimonia una infecció directa de l’aparell respiratori per la inhalació de partícules amb el bacil. Es manifesta també sobtadament, acompanyant-se de febres altes, ofec, tos i esputs sangonosos.

Finalment, la forma septicèmica es produeix per la disseminació del bacil des dels bubons ganglionars o bé el pulmó. Un cop instaurada aquesta septicèmia (la més funesta de les formes clíniques) és irreversible i acaba sempre amb la mort del pacient. De forma extraordinària, a l’inici de les epidèmies, pot presentar-se sense antecedents bubònics o pneumònics, afectant sobretot els lactants joves.

Durant la septicèmia s’observen hemorràgies cutànies per tot el cos amb gran plaques d’extravasació, que, pel seu color negre blavós, contribueixen al coneixement de la malaltia com a pesta negra o mort negra.

Però, tot i la seva extraordinària simptomatologia, potser allò que més sorprèn de la pesta és el seu mecanisme de transmissió tan complicat. La pesta pertany al grup de les zoonosis transmissibles, processos morbosos susceptibles d’afectar els animals i l’home.

En aquest sentit, la pesta és una malaltia dels rosegadors que, només d’una forma secundària, pot afectar l’home. En els territoris poblats, els rosegadors domèstics són els que s’infecten amb més facilitat, i al davant de tots ells la rata, en les seves dues varietats: gris o de claveguera (Rattus norvergicus) i negra o de les llars (Rattus rattus). No és estrany observar, en èpoques de pesta, que també els ratolins pateixen el mal.

La infecció de l’home es produeix per mitjà de la intervenció de la puça de la rata (habitualment la Xenopsylla cheopis), peça fonamental en la cadena de transmissió. Efectivament, la puça pica la rata que pateix la pesta, i xucla sang amb bacils. Aquests, dins l’insecte, es multipliquen de forma espectacular i obstrueixen una petita bossa (proventricle) situada sobre el seu esòfag. Aquesta ocupació impedeix que el paràsit es pugui alimentar. Aleshores, la puça pica un cop i un altre per saciar la seva fam. Però, com que no pot ingerir sang, regurgita i inocula els gèrmens del seu tub digestiu que es troben en un cultiu pràcticament pur.

Si l’home pateix la picada, el bacil passa al seu curs sanguini i, en acantonar-se en els ganglis limfàtics, es forma el bubó. Quan la infecció és massiva sobrevindrà la septicèmia. Un cop instaurada l’epidèmia, altres paràsits propis de l’home, com la puça o els polls, poden col·laborar en la transmissió entre éssers humans.

Calen, d’altra banda, determinades circumstàncies climàtiques especials perquè la cadena entre rata-puça-home es pugui articular, perquè la rata només pot viure en una temperatura compresa entre els 15 i 20 graus i, sobretot, li cal una humitat del 90 al 95%. Això explica la presència de la pesta durant l’estació càlida i després de pluges abundoses, com ja havien observat els tractadistes medievals i renaixentistes.

Contràriament, les formes pulmonars de la pesta, que es transmeten d’home a home, sorgeixen habitualment en els mesos freds.

A l’edat mitjana es pensaven que aquesta malaltia la portaven els gats i van començar a exterminar-los. La cosa va anar a pitjor perquè els gats es menjaven les rates, i en matar els gats, el nombre de rates augmentava i també el nombre d’afectats per la malaltia. La majoria d’investigadors atribueixen la Pesta Negra a un brot de la forma bubònica de la malaltia, si bé en l’actualitat, alguns experts qüestionen el mode de transmissió de l’epidèmia. Així doncs, tot i que originàriament el brot de pesta correspondria a la varietat bubònica, a mesura que aquesta es va propagar va donar lloc a l’aparició de les altres variants.

Durant els primers dies, i coincidint amb el període d’incubació de la malaltia, la persona infectada no presentava cap simptomatologia. Passats uns dies, però, la malura es manifestava amb tota la seva virulència i la majoria de les víctimes morien en el termini de quatre a set dies.