La unió de Castella i Lleó sota la Corona de Ferran I de Castella (1037-1065) i la progressiva descomposició del califat de Còrdova van permetre a aquest monarca donar un nou impuls al procés repoblador. A més, les paries que els reis musulmans de les taifes pagaven als monarques cristians per mantenir la pau van fer possible que els exèrcits fossin més nombrosos, tinguessin millor armament i que es construïssin nous castells.
L’organització dels territoris cristians. El rei tenia la màxima autoritat en els territoris cristians peninsulars. Prenia les decisions polítiques i dirigia l’exèrcit. La seva cort era ambulant, és a dir, els consellers del rei es traslladaven allà on s’establia el monarca.
D’altra banda, la guerra era una pràctica habitual. Per aquest motiu al regne asturià i lleonès es va construir una xarxa de fortaleses per defensar el territori. A la zona pirinenca, la situació de guerra contínua va mantenir el prestigi dels nobles i els caps militars, als quals s’encarregava el control de les terres repoblades per ser defensades. Tanmateix, no hi havia un exèrcit permanent, sinó que els guerrers es vinculaven al rei per mitjà del vassallatge.
Els territoris conquerits van ser poblats amb pagesos lliures als quals els reis reconeixien la propietat de les terres on s’instal·laven. Aquests pagesos practicaven una agricultura que només era capaç de produir el que les famílies necessitaven per mantenir-se. Per això el comerç gairebé va desaparèixer.
La conquesta de la vall del Tajo. Durant els segles IX i X els regnes cristians van avançar cap al sud fins a la vall del riu Duero. Aquesta zona no interessava als musulmans i havia quedat gairebé deserta. L’avenç cristià no va ser militar; es va basar en la colonització de la terra per grups de pagesos que van formar petits llogarets.
Així, Ferran I de Castella va ocupar i va repoblar els territoris despoblats al sud del Duero i arribà fins a Àvila aprofitant la dissolució del Califat de Còrdova (1031). També va conquerir Coïmbra i va obligar els musulmans de Toledo, Sevilla i Badajoz a pagar-li tributs. Llavors Castella es va convertir en un Estat fort i va passar a prendre la iniciativa en l’ofensiva contra Al-Àndalus. Els regnes cristians van aprofitar la feblesa de les taifes per expandir-se cap al sud.
El seu fill, Alfons VI (1065-1109), va continuar l’expansió i va aconseguir ocupar Toledo (1085), l’antiga capital visigòtica. Aquest fet va permetre dur la frontera del regne castellano-lleonès més enllà del Tajo i repoblar les terres situades al nord d’aquest riu.
La creació de Portugal. El testament d’Alfons VI (1109) va deixar com a hereva dels regnes de Lleó i de Castella la seva filla Urraca. A la seva altra filla, Teresa, li va deixar el comtat de Portugal. L’any 1128 Alfons Henriques, fill de la comtessa Teresa, es va proclamar rei de Portugal. A partir d’aleshores Portugal va ser un regne independent.
L’arribada dels almoràvits. L’agressivitat dels reis cristians va atemorir els monarques islàmics, que es van adonar que ni pagant les paries podien detenir-ne l’afany agressor. Per defensar-se, van demanar auxili als guerrers d’un imperi islàmic del nord d’Àfrica: els almoràvits.
D’aquesta manera, entre els anys 1086 i 1109 els exèrcits almoràvits van entrar diverses vegades a la Península i van derrotar els reis cristians; així van aconseguir deturar l’avanç dels regnes cristians del nord a la fi del segle XI. Els reis cristians van poder conservar la ciutat de Toledo, però van haver d’abandonar València, que havia estat ocupada l’any 1092 per Rodrigo Díaz de Vivar, anomenat el Cid Campeador.
Els repoblaments comunals. Després de conquerir un territori, aquest es dividia en circumscripcions, dominades per una ciutat o vila, que feia de capital, i nombrosos llogarets que en depenien. A partir del segle XI la necessitat de defensar els territoris dels atacs musulmans va enfortir els nobles i els monjos, que tenien castells i monestirs emmurallats.
Per tal de protegir-se, molts pagesos lliures es van veure obligats a posar-se sota la protecció d’un senyor; així van perdre el domini de les seves terres i van convertir-se en serfs.
A partir del segle XII, quan els reis cristians van conquerir territoris molt poblats per musulmans (Toledo, la vall de l’Ebre), el tipus de repoblament va canviar. Es va aturar el repoblament espontani dels primers segles i els reis van organitzar el repoblament de les ciutats frontereres (repoblament comunal), en què es concedien privilegis i drets (furs o cartes de poblament) importants als repobladors.
Tanmateix, hi va haver territoris en què la repoblació va ser molt lenta, com ara la Manxa i les muntanyes de Terol. Els reis van lliurar aquestes terres a ordes militars, que hi van formar grans senyories.
