La unió de Castella i Lleó. Al llarg del segle XII els regnes de Castella i Lleó es van unir i es van separar diverses vegades per motius hereditaris o matrimonials. Ferran I va unir el seu regne al de Lleó (1037) i així va aconseguir la primera unificació d’ambdós regnes. Però després de la seva mort el regne es va tornar a dividir per qüestions d’herència.
La reunificació definitiva no es va produir fins el 1230, en què Ferran III va heretar el regne de Castella de la seva mare i el de Lleó del seu pare. De la unió d’aquests dos regnes en va néixer la Corona de Castella.
Els almohades i las Navas de Tolosa. Durant la segona meitat del segle XII els regnes cristians s’enfrontaren a la invasió almohade, un nou imperi islàmic que va ocupar la Península a causa de la pèrdua de l’embranzida militar dels almoràvits.
Durant molts anys el regne de Castella i Lleó va lluitar contra els almohades per les terres situades entre el Tajo i Sierra Morena. Aquests van ser derrotats finalment a la batalla de Las Navas de Tolosa (1212), on lluitaren junts els reis de Castella, Navarra i Aragó. La derrota musulmana a la batalla de Las Navas de Tolosa va obrir el territori d’Al-Àndalus als exèrcits cristians
L’avanç cap al sud. Després de la derrota almohade els reis cristians emprengueren l’avanç cap al sud. El regne de Lleó ocupà les terres extremenyes actuals (1230) i, després de la unió amb Castella, la força d’ambdós regnes va permetre a Ferran III donar un impuls decisiu a la Reconquesta.
Aquest monarca va començar la conquesta de la vall del Guadalquivir i va conquerir Còrdova (1236) i Sevilla (1248). El seu fill, Alfons X, va arribar a Cadis i Múrcia. Mentrestant el regne de Portugal va completar la conquesta del seu territori actual amb l’ocupació de l’Algarve i Faro el 1249. Al final del segle XIII només quedava a la Península un regne musulmà: el regne nassarita de Granada.
Repoblació de la vall del Guadalquivir i coexistència de les tres cultures. A diferència de les terres conquerides a les primeres etapes de la Reconquesta, als segles XII i XIII, amb la conquesta de la vall del Guadalquivir, es van ocupar territoris molt poblats i amb una activitat econòmica important.
L’escassetat de pobladors va convertir en grans senyories bona part de tot aquest territori. Aquestes terres eren treballades majoritàriament per serfs. D’aquesta manera, una bona part del territori va ser repartit en forma de grans latifundis als nobles, als clergues i als ordes militars que havien participat en les campanyes. Les terres abandonades van ser repoblades per lleonesos, castellans i bascos.
Com a resultat de la conquesta, els regnes cristians no tenien una població homogènia. Hi coexistien tres grups: els musulmans, els cristians i els jueus. El més habitual era que aquests grups no s’integressin: vivien en barris separats, no es casaven entre ells i mantenien els costums propis.
Els cristians eren el grup dominant. Els mudèjars eren musulmans que romanien en territori cristià. Els reis cristians es comprometien a respectar-ne els costums. Però la situació va empitjorar a partir del segle XIII i a les terres ocupades al sud del Tajo molts musulmans en van fugir o van ser expulsats cap a Granada i el nord d’Àfrica.
