En l’Antic Règim Europa va mantenir un model econòmic de caràcter preindustrial. És a dir, el sector més important era el primari, l’agrícola, mentre que la indústria tenia una base artesanal, uns mitjans arcaics i una producció molt limitada. Les limitacions d’aquest sistema econòmic eren tals que la majoria de les famílies destinaven gairebé tots els seus ingressos a cobrir les necessitats bàsiques.

En el segle XVIII la majoria de la població (aproximadament un 80%) es dedicava a l’agricultura i la ramaderia. En general, era una producció de subsistència, en secans poc productius, i la major part de les terres es dedicava a cultivar cereals, que eren la base de la dieta. Per això, la majoria del camperolat vivia en condicions d’escassetat i, en molts casos, de veritable misèria com, per exemple, a l’Europa oriental, Rússia i algunes zones del sud del continent.

Però també es cultivaven alguns productes destinats al comerç, com la vinya i l’olivera a les zones mediterrànies.

La pèrdua de collites successives a causa del mal temps i d’altres fenòmens naturals (sequeres, inundacions, glaçades, plagues) i la precarietat dels transports afavorien l’esclat periòdic de crisis de subsistència, períodes de fam en les quals augmentava la mortalitat i creixien les tensions socials. A això s’ha de sumar l’endarreriment tecnològic i el predomini de la propietat senyorial de la terra, factors que, sumats, expliquen l’escassa productivitat de l’agricultura en l’Antic Règim.

Aquesta pobresa del món agrari, generalitzada arreu d’Europa, contrastava amb el desenvolupament i modernització que determinades àrees del continent van experimentar des de mitjans del segle XVII. Així, en els Països Baixos, el nord de França i el sud d’Anglaterra podem observar la introducció de novetats com la rotació de conreus, la selecció de llavors i la millora de l’instrumental agrícola.

En aquest període podem distingir, principalment, dos tipus d’explotació agrària: els camps oberts (openfield) i els camps tancats (bocages).

Els camps oberts eren una sèrie de grans extensions de terreny sense tanques, principalment dedicats al conreu de cereals i que podien ser de propietat individual o col·lectiva. Aquest va ser el sistema d’explotació de la terra predominant a la major part del continent europeu, especialment en el sud i a l’est.

En canvi, els caps tancats eren parcel·les individuals delimitades per tanques o bardissa en les quals es posava en pràctica un tipus de conreu més diversificat. Aquest seria el model predominant a l’Europa atlàntica, és a dir, a les zones rurals més avançades com les illes britàniques i el nord de França

La propietat de la terra estava fonamentalment en mans dels privilegiats. Així, bona part de la terra es trobava en mans dels senyors laics i eclesiàstics. Aquestes terres rebien el nom de senyories i podien ser de dos tipus: la senyoria territorial i la senyoria jurisdiccional, dues formes de dominació feudal que persistien i van donar-se, amb freqüència, de forma simultània.

Parlem de senyoria territorial quan el senyor era el propietari de la terra i els camperols havien de pagar-li unes rendes en concepte d’explotació de les seves parcel·les.

En canvi, una senyoria jurisdiccional es donava quan en un territori el senyor exercia la justícia, nomenava els càrrecs o cobrava impostos per l’ús dels monopolis senyorials (el forn, el molí, la bodega, els passos i els camins, etc.). aquest dret permetia al senyor jutjar els habitants de les seves terres, tenir immunitat respecte del poder reial i dictar normes en el seu territori.

Les terres de la noblesa no es dividien mai, gràcies a uns sistemes de transmissió de la propietat que les vinculaven als títols nobiliaris i no als individus, fet que provocava que les terres patrimonials poguessin augmentar, però no disminuir. D’altra banda, les terres amortitzades del clergat, també anomenades mans mortes, tampoc no es podien vendre. La resta de les terres estaven en mans de la monarquia, de particulars o dels ajuntaments (béns de propis i de comuns, també amortitzats).

Tanmateix, a tota Europa hi havia terres de propietat comunal, normalment zones de boscos i pastures per al bestiar, de les quals es beneficiaven tots els habitants dels pobles i les viles rurals.

Els camperols eren lliures a la major part d’Europa, però en alguns Estats encara existia la servitud. A Rússia, per exemple, la servitud no es va abolir fins al 1861. Malgrat que la major part de la població pagesa gaudia de llibertat personal, una bona part estava sotmesa als forts impostos del règim senyorial. A més, els camperols havien de pagar d’altres impostos a l’Església i a la monarquia.

A la monarquia calia satisfer-li una sèrie d’impostos directes sobre les rendes i d’altres impostos indirectes que es pagaven dins del preu de molts dels productes de primera necessitat. A més, en alguns casos els camperols havien de treballar les terres del rei de manera gratuïta.

Als senyors els hi havien de pagar una sèrie d’impostos per a l’explotació de la terra i per d’altres drets senyorials que pervivien des de l’edat mitjana com per l’ús dels molins, l’ús dels ponts o l’emmagatzematge de gra, entre d’altres.

Finalment, la pagesia havia de lliurar al clergat l’anomenat delme eclesiàstic, és a dir, el 10% de la collita anava a parar a mans de l’Església.

Cal assenyalar, però, que els camperols no sempre havien de satisfer tots els impostos al senyor, la monarquia i l’Església. Per exemple, un gran nombre de les terres de senyoria estaven exemptes de la tributació reial, mentre que les terres que eren dominis de la monarquia no patien les càrregues fiscals senyorials.

En aquest període les càrregues impositives van créixer de manera continuada, especialment a causa de les creixents necessitats financeres de les monarquies absolutes. Això crearia un important descontentament al camp, un descontentament que avançaria en paral·lel al d’altres sectors socials, com la burgesia, part de l’aristocràcia i del clergat, i de les classes populars urbanes.