Una indústria artesanal. La indústria de l’Antic Règim girava fonamentalment al voltant dels petits tallers artesanals, controlats pels gremis d’origen medieval, agrupacions d’artesans que controlaven en règim de monopoli tota la producció artesanal de cada ofici.

Els gremis establien la quantitat de primeres matèries que calia comprar, el nombre d’artesans i de tallers, les zones de venda i, fins i tot, el preu final amb el qual arribava el producte al mercat. El monopoli dels gremis en l’economia de l’Antic Règim a la majoria dels països europeus era tal que per poder treballar en un ofici, els artesans (calderers, fusters, tintorers, sastres, etc.) havien d’estar integrats en el gremi corresponent.

D’aquesta manera, fins a la segona meitat del segle XVIII, l’artesania es va caracteritzar pels pocs avenços i l’escassa innovació tecnològica. Els artesans es mantenien en un sistema quasi medieval, treballant en petits tallers amb molt pocs operaris i realitzant tota la tasca de producció, des de la recepció de la matèria primera fins a la elaboració del producte final. Només en el cas del tèxtil podem trobar una producció especialitzada amb un procés de fabricació en diferents tallers.

Però, gràcies a la iniciativa de comerciants emprenedors, van aparèixer noves fórmules de producció, com el putting out system o el domestic system.

El putting out system consistia en què un comerciant o inversor capitalista facilités la primera matèria i les eines a uns camperols que treballaven per a ell en els mesos de descans agrícola des de la seva pròpia casa, confeccionant-li un producte que després venia, sobretot, en el mercat colonial a preu lliure. D’aquesta manera s’eludia el control dels gremis, s’augmentava la producció, es reduïen els preus i es satisfeia la demanda creixent de mercaderies.

D’altra banda, en el cas del domestic system, el propi artesà feia d’empresari i treballava al marge del control gremial.

Per la seva part, la monarquia va crear les anomenades manufactures reials, grans fàbriques patrocinades per l’Estat. Però aquestes instal·lacions eren grans tallers artesans més que no pas indústries modernes, perquè estaven centrades en la producció d’armes o articles de luxe per al consum de les elits (tapissos, ceràmica i vidre, entre d’altres) i no s’hi utilitzava maquinaria ni formes modernes de producció.

El comerç. En qualsevol cas, les operacions comercials van créixer considerablement, ja que les monarquies europees van continuar la política mercantilista del segle anterior i van potenciar el desenvolupament de les manufactures per augmentar la producció d’objectes destinats al consum.

Des de 1730, un moviment de pujada dels preus va incrementar els beneficis dels propietaris. Tot i això, el comerç interior s’enfrontava al problema del control dels gremis, a la pervivència de pesos i mesures regionals diferents i a l’existència de duanes interiors que dificultaven la lliure circulació de mercaderies entre les diverses regions d’un mateix Estat. A més, per a la mobilitat d’aquests productes era essencial el transport i, seria al llarg del segle, que les comunicacions van millorar gràcies a la construcció de carreteres i canals.

Malgrat tot això, va ser el comerç colonial, és a dir, el comerç amb els territoris extraeuropeus, el que va tenir un creixement més espectacular gràcies al desenvolupament dels intercanvis entre Europa i Amèrica. Per assegurar-se aquests mercats, les companyies comercials (privades o participades per l’Estat) van col·laborar a estendre i a assegurar el domini de les metròpolis.

La monarquia concedia el monopoli del comerç amb una zona a una determinada companyia comercial. Així, per exemple, la Companyia de les Índies Orientals britànica tenia el dret d’explotació del comerç entre Anglaterra, l’Índia i l’extrem orient. D’aquesta manera, la corona obtenia beneficis immediats i els propietaris de la companyia feien un gran negoci.

Al segle XVIII van crear-se noves rutes comercials. Uns vuitanta nous ports van obrir-se al comerç europeu i els vaixells de la Gran Bretanya, Holanda, França, Espanya i Portugal van intercanviar productes manufacturats procedents d’Europa a canvi de primeres matèries, cada cop més necessàries per abastir les industries del continent europeu.

A més, en aquesta època va continuar el pròsper comerç d’esclaus i d’altres productes a l’Atlàntic, es va desenvolupar el comerç amb l’Índia i van iniciar-se relacions comercials amb la Xina, el Japó i Indonèsia. Alguns productes colonials, com el sucre, el cafè, el tabac, el cotó i el cacau van esdevenir elements d’ús habitual a Europa des d’aquest període.