Tot aprofitant l’inici del curs escolar volia recuperar pels lectors de Sàpiens aquesta interessantíssima reflexió que em van fer arribar el curs passat (moltes gràcies Fátima) i el debat que va generar-se al seu voltant:
SI UN DOCTOR, UN ABOGADO O UN DENTISTA TUVIERA A TREINTA PERSONAS O MÁS EN SU OFICINA A LA VEZ, TODAS CON DIFERENTES NECESIDADES Y ALGUNAS QUE NO QUIEREN ESTAR ALLÍ Y EL DOCTOR, ABOGADO O DENTISTA, SIN AYUDA, TUVIERA QUE TRATARLOS A TODOS CON EXCELENCIA PROFESIONAL DURANTE DIEZ MESES, ENTONCES PODRÍAN TENER UNA IDEA DE LO QUE ES EL TRABAJO DEL DOCENTE EN EL AULA.
Kathy A. Megyeri. Chocolate Caliente para el Alma de los Maestros.
La feina de docent no està gens valorada per la societat actual. Es delega en els docents feina que s’hauria de fer a casa ja que als instituts estem per formar, no per educar. I, a més, sembla que els professors tinguem la culpa de tots els mals que pateix el jovent. La nostra realitat és la descrita per Megyeri. No hi ha recursos suficients i ens hem d’enfrontar a classes massificades on no es poden resoldre les necessitats específiques dels alumnes amb una mínima eficàcia.
És per què no sabem transmetre la importància de l’educació i la formació de les persones que formaran la societat del nostre futur immediat o per què no interessa conèixer la realitat del que passa a les aules i es prefereix mirar cap a un altre lloc? Una societat en la qual no es presta l’atenció deguda a l’educació és una societat en crisi.
3 Responses
Emperò, penso que estem davant persones en “construcció personal”. Es tractaria, tanmateix, de facilitar a aquests adolescents el pas a l’edat adulta amb el que això comporta: dificultats, qüestions i incertesa. És per això que cal donar claus per a la comprensió del món en el qual viuen, les quals els hi permetin viure com a persones autònomes, reflexionar i desenvolupar llur sentit crític. És a dir, saber i estar, o formar i educar. Quasi res!
Una gran responsabilitat que com bé dius és deixa de la mà de Déu, no tenint en compte la importància d’aquests anys de formació, la qual marcarà el futur de la persona i per tant de la societat.
És a dir, els professors de secundària (o de universitat en el teu cas) formem i eduquem unes persones en la seva vessant intel·lectual. Els hi donem les eines perquè siguin capaços de comprendre i interpretar el seu voltant.
Però han de venir educades com a persones, és a dir, en el seu comportament social (ser respectuosos, saber callar i escoltar, etc.), des de casa. Nosaltres ajudem en la formació intel·lectual i els ajudem a pensar autònomament, però no podem ser pares i professors a la vegada. Ets aquí el problema.
En una classe on hi ha trenta persones diferents amb trenta necessitas diferents ni podem ni és possible resoldre els problemes individuals que tenen tots aquests alumnes. No tenim recursos, ni ens els donen. I això és el que la societat no vol veure. Els pares (una majoria, no tots) deleguen en l’escola quasi tota l’educació dels seus fills quan és impossible fer-hi gran cosa. I menys tenint en compte que a l’ESO ja arriben amb una personalitat formada.
Ningú ha pensat que el problema del fracàs a l’ESO en realitat vé d’una mala base adquirida a la primària?
D’acord, però potser caldria anar més lluny. Què ha de ser l’escola al segle XXI?
L’escola de transmissió de coneixements i regles era aquella on el “comportament social” que esmentes es feia per tradició (la família), podríem dir que formava part de l’herència social que passava de generació en generació. Ara la nostra societat és “multicultural” i per tant no hi ha una lògica abstracte educadora familiar: no totes les famílies són semblants culturalment. Per tant, sovint, ignorem la cultura i la pressió en què els alumnes estan en el seu àmbit privat.
Avui, l’accés al saber per part dels joves potser demana una forma de treball diferent per trobar el despertar d’una veritable motivació –i no solament la de la transmissió de coneixement. Realment els ensenyants vivim la paradoxa d’una escola a la qual se li demana que sigui eficaç, rentable i educadora d’uns joves que han de formar part d’una societat cada cop amb més elements culturals i socials diferents.